PINCELLADES DE LA HISTÒRIA D'ALMASSORA

El terme municipal d’Almassora ha estat marcat al llarg de tota la seua història pel riu Millars, l’accident geogràfic més important de les comarques costaneres de la Plana de Castelló. Serà aquest riu el qual marcarà les pautes del desenvolupament econòmic, social i cultural d’aquesta zona, sent la principal font per a la subsistència dels seus pobladors. Si seguim el plànol al llarg del nostre terme municipal, ens trobem amb diversos vestigis de la presència humana en els marges del riu. Mostra d’això és la troballa del Torrelló del Boverot, jaciment arqueològic més important del nostre municipi. D’aquesta forma, baixant el riu cap al mar anem trobant diverses restes arqueològiques que mostren la presència de l’home al llarg del Paleolític Superior, Mesolític i Neolític.
Tenim constància d’assentaments agrícoles, en la partida de la Vila-roja on van aparéixer làpides i monedes romanes. Altres llocs del terme, com la partida de Vilamoncarro, on hi ha constància de troballes disperses, ens duen a l’emplaçament d’altre assentament romà. També tenim vestigis del sistema de reg de l’època romana en les vores del riu i de la rambla de la Vídua.

L’Almassora musulmana constava d’una plaça forta, el Castell i d’altres instal·lacions defensives: La Torre del Mar, Vilaseca i el Torrelló, destinades a defensar el territori de les incursions des del mar. La resta eren alqueries, agricultura, horta i secà, amb hàbitat disseminat al llarg del terme municipal.

L’actual Almassora és una fundació cristiana del segle XIII. A la vora del Millars, on actualment trobem les restes del Castell, cal situar Almassora la Vella, conquistada el 1234, per Pere Cornell, noble al servei de Jaume I. L’actual terme ens ve configurat a partir de la donació, d’aquest lloc, al bisbe de Tortosa per part de Jaume I, el 1245, unint-se les terres del Castell i les de l’alqueria de Vilamoncarro, secà i horta. El posterior augment de població fa que la Vila d’Almassora canvie la seua ubicació des del castell, al lloc actual, a partir de 1247.

Existeixen testimonis d’abans de l’Edat de Bronze, així com dels camps d’urnes de l’època ibèrica; hi ha algunes inscripcions que indiquen la seua romanització. Una d’elles encara es conserva incrustada a la paret occidental de l’església parroquial.

El nom d’aquesta vila prové de l’època romana, i no de l’àrab com sempre s’ha pensat, vinculat al vocable mansió, amb un significat de mansió o establiment, atesa la funció del Castell, és a dir, un destacament fortificat que defensava i controlava el pas sobre el Millars dels dos camins coneguts, a més de ser la posada que marcava el final d’una jornada de viatge. Aquest nom llatí, amb l’article àrab al i el sufix-ura ens dóna la mansió: al Mansura - al massura, un cop passa per la llengua àrab, la qual acaba a l’Almaçora dels textos cristians medievals i l’actual Almassora.

L’actual vila és d’origen musulmà. Conquerida per les tropes de Pere Cornell en 1.234, el rei Jaume I li concedeix la carta de Privilegis en 1.235 i la cedeix al monestir de la Santa Cristina de Somport (Osca), el prior atorga la carta de poblament en 1.237.

Reclamada més tard pel bisbe de Tortosa, senyor Pons de Torrella - doncs va ser donada en feu a 1.178 de la catedral de Tortosa pels reis Alfons II i la senyora Sanxa, avis de Jaume I - se li va retornar per sentència arbitral donada a València l’11 de juny de 1242. Això, juntament amb la carta de donació atorgada dos anys més tard per Jaume I, farà que Almassora torne a mans del bisbe, sota la tutela va estar durant sis segles més.

Va ser, al segle XIII, elevada a categoria d’Oficialat, organisme sota el qual depenien en l’àmbit eclesiàstic uns quaranta pobles del voltant, i en 1.457 el Papa Pius II la designa com “estació” o càmera diocesana amb identitat pròpia.

L’any 1412, va visitar aquesta vila l’Apòstol Sant Vicent Ferrer, va predicar alguns sermons, i trobant-se aquesta població molt enguerrada amb Castelló i Onda, el sant va reunir els jurats dels tres pobles, arreglant les paus i passant a visitar les viles esmentades per assossegar els exaltats ànims dels seus veïns.
En 1.626 Almassora renúncia al fur d’Aragó i s’acull al de València (Corts de Barbastre).

Compte en 1.415 amb 281 focs, però aquesta població va disminuir per les pestes, passant a ser en 1.469 només 108 focs.

Les visites pastorals ens donen una població de 130 cases i unes 370 persones de comunió per a l’any 1598.
En 1.673 passen a ser 203 les cases i 560 les persones de comunió. Aquest ressorgiment demogràfic coincideix amb l'econòmic, que continuarà en el segle següent. Es construiran els ravals fora dels murs tradicionals del poble, els carrers Trinitat i Sant Marc, es reconstruirà l’església parroquial (1.690).
En 1.714 són unes 300 cases aproximadament i unes 800 persones de comunió, passant quatre anys més tard a ser 1000 les persones.
Ja al segle XIX, es continuen les millores urbanes amb la construcció de nous carrers, escola primària (1851), cementiri actual (1892), assut, enllumenat elèctric, etc.

Almassora va pertànyer a la diòcesi de Tortosa fins a l’any 1960 que va passar a dependre de la de Sogorb-Castelló.

 

La Feria de Almassora

Por Enrique Beltrán Ballester, marzo de 1964.

 

Sabido es la importancia que en todo momento y lugar han tenido las ferias y mercados en la vida económica de los pueblos.

         Con motivo de su celebración acuden a ellos gentes de los núcleos aledaños, ya que en ellos, por ser sitios de contratación y compraventa, se surten de vestidos, alimentos, aperos, etc., a la vez que enajenan los efectos de su industria. De ahí que los pueblos donde las ferias y mercados se celebran, ven crecer su población y prosperar su vida urbana.

Por otro lado, y al socaire de tales instituciones celébranse fiestas populares  y a ellas va público de toda clase en busca de esparcimiento.

         Por tales razones, no hay ciudad que no haya intentado tener su feria o mercado; pero no todas lo han conseguido. Las afortunadas son las menos y menos todavía  son las que pueden ufanarse de  haberlo logrado a través de concesión real.

         Tanta es la trascendencia de ferias y mercados, que eruditos hay que remontan su celebración primera, en nuestra Patria, al siglo XI antes de Cristo, en que los rodios pisan nuestro suelo y son los primeros extraños que entablan relaciones con los aborígenes. Y tras ellos, los fenicios, griegos, cartagineses, romanos y árabes aumentan el esplendor del tráfico comercial en la costa levantina de España, cuna de los mercados españoles.

         Almassora, muchos años antes de ser conquistada por el rey Don Jaime I, probablemente en el siglo X en que es erigida por los sarracenos, según el historiador Mundina Milallave, perdió su carácter de colonia agrícola para conseguir la consideración de lugar político, como lo prueban el hecho y fecha de su fundación; que en ella tuviera su sede, a fines del siglo XII, moro tan principal como lo fuera Mohamed Ben Afelí, Wacir dependiente directamente del Walí de la región; que fuera plaza fuerte y amurallada cuando en 1234, la tomara D. Pedro Cornel con sus hueste, produciendo tal hecho “gran contento” en el rey Don Jaime, como el mismo nos lo dice en su Crónica, “por considerarla villa de importancia e interés”; y que al decir de Martín de Viciana, cuando en 1564 escribió su Crónica de Borriana, “no hubiera antiguamente en el campo de Borriana, otra población sino Almassora, porque Castellón y Vila-real fueron fundadas después”.

Así, pues, Almassora, por su antigüedad y por su activa vida agrícola y mercantil, necesitaba consolidar legalmente lo que ya era un hecho, es decir, su mercado y su feria.

Por ello el 24 de julio de 1313, Horta, el rey Don Jaime II, a ruegos del Obispo de Tortosa, señor natural de la villa de Almassora y sus términos, según donación hecha por Don Jaime I desde Tortosa el 10 de junio de 1240 a Poncio, Obispo de aquella diócesis y a sus sucesores, concedió a nuestra villa un merado de derecho, que había de celebrarse todos los viernes de cada semana.

La importancia de tal mercado fue tan grande que el 6 de mayo de1398, y en Zaragoza el rey Don Martín I, llamado el Humano, buen conocedor de nuestra comarca por haber sido gobernador de ella con el título de Conde de La Plana cuando era infante, concede a la villa de Almassora el privilegio y derecho a celebrar feria, todos los años, a partir del día de Todos los Santos y por 22 días consecutivos. Pero como coincidieran fechas de dicha feria con la de Castelló, que durante veinte días y a partir del 18 de octubre, surgió contienda entre ambas villas, resolviéndose el pleito por sentencia que en Segorbe dictó el rey Martín el 8 de octubre de 1402, mandando que la feria de Almassora principiase el día de San Andrés, apóstol (30 de noviembre), y durante veinte días, empezando la de Castelló el día de Todos los Santos y durando también, veinte días.

Resuelta la querella, ambas villas celebraron sus ferias casi consecutivamente, adquiriendo la de Almassora gran renombre en lo referente a hortalizas, caña de azúcar, cáñamo, aperos de labranza, alfarería y cerámica, y, sobre todo, en seda, frutas, aceite y vino, pues, como dice Espinal en su Atlante Español, “todo su término, llano y fértil, estaba poblado de moreras, olivos, viñas y frutales”.

Y triste es decirlo, pero sería cobardía huir de la realidad, mientras el mercado de Almassora continúa celebrándose todos los viernes desde hace más de seis siglos y medio, la feria se perdió sin que conste documentalmente cuándo.

Esta es la breve historia de la feria de Almassora, de rancio abolengo otrora y hoy feliz recordación tan solo.

Esta es la breve de otra antañona institución almassorina, que se pierde en al olvido por la incuria de quienes debieron ser sus más acérrimos defensores por ser sus más directos beneficiarios.

Y si, pues, la importancia y trascendencia de tal institución a nadie se escapa, aunque haya fenecido. ¿No será conveniente que se haga examen de conciencia y se considere su posible resurrección? ¿O hemos de conformarnos quienes de ella hablemos, con decir escuetamente, a modo de laudatorio necrológico descanse en paz?.

 

Arqueologia Torrelló

Gerard Clausell. Del llibre Excavacions i objectes arqueològics del Torrelló d’Almassora

El poblat del Torrelló del Boverot se situa a l’oest del Terme Municipal d’Almassora en la Plana de Castelló, a 70 metres d’altura sobre el nivell del mar en les terrasses superiors del riu Millars.

El poblat, un tell o tossal artificial elevat entre 4 i 5 metres sobre la roca, s’assenta sobre un esperó que s’endinsa en l’interior del riu Millars, les terrasses del qual es van formar per la deposició dels al·luvions arrossegats per l’aigua que en arribar al mar Mediterrani, conformava un delta fluvial de prop d’un quilòmetre d’ample i que en l’actualitat es troba pràcticament camuflat. Aquest delta fluvial potser va estar navegable fins a escassos quilòmetres de l’actual costa i devia arribar molt probablement vora al poblat de Vinarragell, assentament amb espectaculars semblances amb el Torrelló del Boverot. Així doncs, el Millars marcarà l’existència de nuclis d’habitació i d’enterraments des de moments antics. Al llarg de tot el seu llit serà una gran via de comunicació entre l’interior de les actuals comarques castellonenques i la zona propera a Terol (l’Alt Millars) amb la costa marítima mediterrània; tenim com a exemple els trasbalse comercials durant els segles VIII al VI a. de C. amb l’intercanvi de recipients ceràmics realitzats a mà i portats des d’altres terres, com el Baix Aragó i l’Ebre Mitjà fins i tot amb les importacions fenícies realitzades des de les costes del sud-est de la península Ibèrica que arriben fins al Torrelló i el converteixen en el distribuïdor per a l’interior de la zona esmentada. Serà el mateix riu, l’antiga Udiva, qui determinarà l’existència de fronteres en diversos moments culturals, com pot ser el cas del moment final de la cultural ibèrica entre la tribu dels edetans al sud del Millars i els ilercavons al nord.

Característiques generals del poblat.

L’assentament arqueològic del Torrelló del Boverot d’Almassora i de tota l’àrea perimetral cobreix un espai temporal bastant llarg des del paleolític superior final fins a la conquesta de Jaume I (1234-1240). En concret, el tell assentat sobre les terrasses d’un xicotet meandre, aporta una cronoestratigrafia més reduïda, perquè només sembla tenir-hi cabuda resta d’un antic poblat que s’inicia amb el bronze mitjà (1300-1200 a.de Crist) i acaba en el moment final de la cultura ibèrica, quan s’abandona aquest enclavament i es trasllada pocs metres cap a l’interior. Aquesta llarga durada comporta la superposició de successives i diverses estructures d’habitatges, on l’aprofitament de l’espai i les estructures anteriors no permet, de vegades, discernir clarament tots els nivells d’ocupació. Un cas molt clar és l’habitació 2 on, a una estructura del poblat d’una fase més antiga se superposa l’habitatge 2, que sembla ser de l’ibèric final. En contraposició al complex sistema urbanístic, es poden documentar els sobtats abandons que sofreix aquest poblat durant el bronze mitjà final, cap al 1200 a. de C. En el bronze final, amb restes arquitectòniques clares, en diversos moments del segle VII a. de C. amb gran varietat de ceràmiques a mà, juntament amb altres a torn fenici, en els inicis de la iberització, i finalment els últims saquejos que forçaren la desaparició com a nucli de població cap a mitjans del segle II a. de C. Per tant, els habitants d’aquesta xicoteta talaia fortificada situada en un punt estratègic del riu Millars disposaven d’un riquíssim material amb què van haver de comerciar, convertint-se en un enclavament distribuïdor de mercaderies; així tenim peces ceràmiques portades des de l’interior de l’actual província de Terol i formes típiques del camp d’urnes de l’Ebre mitjà, fins i tot metalls per a la refosa, així com àmfores fenícies característiques de les costes del Sud-est peninsular que s’havien d’intercanviar amb els productes citats. Però aquests mateixos pobladors, controladors del territori i en certa manera de les riqueses i del poder, també van sofrir en moltes i variades ocasions l’atac guerrer d’altres pobles o gents encara desconeguts per nosaltres, la qual cosa ens permet, en l’actualitat, disposar d’un variar i riquíssim llegat patrimonial que podem estudiar i exposar.

Sembla que amb el temps, aquest reduït poblat continua amb una vertadera preponderància dins del marc genèric del poblament ibèric de l’actual província de Castelló. Un exemple clar és la fase final del poblat, amb ceràmiques, encara que molt poques en quantitat, pròpies i típiques d’altres zones com l’Edetània amb representacions d’animals i una escena figurada de gran realisme, o una excepcional troballa epigràfica, components que encara ara són molt escassos en aquesta zona septentrional del País Valencià. Al costat de tots aquests elements, hem de tornar a citar una vegada més, les tres urnes existents en la incineració 20 de la necròpolis del Torrelló, les quals, de totes totes, van ser portades i fabricades en un lloc llunyà a aquest assentament, amb un fi clar, resguardar i mantenir les cendres d’uns individus incinerats, en concret una dona i un xiquet, molt possiblement mare i fill amb un bon estatus social.

Les muralles

Les primeres tasques arqueològiques científiques van començar amb la campanya d’urgència de 1988-1989, quan ja es va constatar la importància de l’assentament. Aquest poblat es pot vincular i emparentar amb els distints poblats que es troben en la mateixa vall del riu Millars, Vinarragell, Castell d’Almassora i fins i tot la Vilaseca.

L’entrada al poblat s’efectua per l’única part accessible, al nord, zona que per tant també serà la més vulnerable; a més, es construeix una gran muralla que impedeix l’accés directe al poblat, ja que la resta estava protegit de manera natural.

1. La muralla exterior

El treball efectuat en el decurs de les distintes excavacions ens ha descobert un llenç de muralla de 57 metres de longitud, el qual es divideix en tres fases constructives; les dues últimes són les millors conegudes, mentre que la tercera, la més antiga, resta pràcticament sense excavar.

a) La muralla vertical

El primer llenç de muralla amb 18 metres longitudinals des d’un cantó a l’altre, es troba realitzat amb paraments de grans blocs irregulars de calcària, de més o menys grandària, amb una abundant quantitat d’escletxes a la pedra que reforcen i subjecten les primeres. Presenta una forma quasi circular, amb una altura mitjana d’uns 160 cm. I s’assenta directament sobre la roca del terreny, amb una amplària de prop de 260 cm. La cara externa ofereix al visitant una verticalitat i una puresa arquitectònica de formes que impedeix pensar en la possibilitat d’accedir a l’interior del recinte. En els dos extrems s’ubiquen dos angles rectes que descansen directament sobre la muralla anterior. La cara interna, per tant, s’abona a la segona construcció, cronològicament anterior a la que acabem d’esmentar. La primera muralla, completament recta, va ser l’última en elevar-se, molt possiblement a finals del segle III a.de C. en els darrers moments del poblat. La seua fàbrica, llaurada amb maçoneria de calcària, s’acararia in situ, utilitzant les hi esquerdes resultants per a reforçar i subjectar les unions. Dels dos angles conservats, l’est s’assenta directament sobre la roca, mentre que l’oest assoleix els 430 cm de profunditat; a més, ara com ara, desconeixem la base, la qual cosa ens permet pensar a comprovar que la roca ha estat tallada, que ens situem davant d’un vall de protecció, situat al costat de la possible porta del recinte fortificat.

b) La muralla atalussada

La segona muralla exterior, que sembla tancar aquesta xicoteta urpida, ofereix també una forma semicircular amb un mur de parament diferent i de secció tronque piramidal el qual va estar elaborat amb una tàpia de xicotetes pedres irregulars superposades i entrellaçades amb morter de fang. La tècnica constructiva per a alçar 28 metres actuals d’aquest nou llenç de muralla es trenca en l’angle recte que esmentem. És precisament en aquesta unió d’ambdues muralles, on s’obté la potència més gran, que assoleix gairebé 4 metres fins a descansar sobre la roca. L’amplada del llenç és de 2 metres, encara que hem de recordar que la part posterior, o final, no l’hem constatada de moment, ja que a l’interior trobem altres murs i construccions anteriors que, ara com ara, ens resulten més interessants per conservar i mantenir. En l’amplada documentada, comprovem com s’ha format la segona muralla, mitjançant la unió de murs irregulars més xicotets que es construeixen al mateix temps per a conformar un conjunt unitari. Tot aquest complex sistema constructiu es rastreja també en l’altre angle on es comprova la superposició d’ambdues muralles i les distintes alineacions pètries que configuren la segona.

Els materials arreplegats en les intervencions són abundants i diversos; pertanyen al moment intermedi i final de la cultura ibèrica.

c) La muralla ciclòpia

Paral·lela a la primera muralla, a tres metres, vam situar la unitat estratigràfica UE 4, un mur de 50 cm de grossària i registrat des del començament de l’excavació, el qual es va d’haver de construir en diversos moments. És just en el quadre C-3 on trobem una pedra de dimensions molt majors, posada tangencialment al mur de forma vertical, que indica el lloc on comença a sorgir l’altre llenç de muralla que poc o no res tenen a veure amb els que hem vist fins ara i que denominem UE 540.

Aquesta nova unitat, UE 504, dibuixa amb una muralla semicircular amb 14 nous metres que s’ubiquen en la part nord-oest del poblat. La construcció s’assembla poc a les anteriors, atés que s’ha alçat amb grans pedres sense desbastar i disposades d’una manera aleatòria sense una atenció aparent. Aquesta poca cura s’observa també en el material petri utilitzat, ja que tampoc és calcari sinó blocs arreplegats, principalment conglomerats, que es juxtaposen per conformar una gran paret d’un metre aproximat de grossària que en la cara externa ofereix un llenç vertical, mentre que la interna torna a denotar una certa irregularitat amb uns blocs que sobreïxen dels altres. Comprovem doncs, que la UE 504 se superposa a les habitacions utilitzades amb anterioritat, com és el cas de les obtingudes durant la campanya de 1997, les habitacions 16 i 17. En la part exterior, aquesta nova muralla no ens reflecteix pràcticament cap mena d’estratigrafia, tan sols hi ha una gran quantitat de grava de riu que assoleix una mica més de 200 cm de profunditat. Els materials arreplegats són escassos fragments de ceràmica ibèrica antiga amb uns altres fabricats a mà.

2. La muralla interior

Aquesta muralla la documentem des del començament de les excavacions, donat que vam aprofitar un xicotet sondeig clandestí per situar una de les coordenades, la UE 13, que amb el decurs dels treballs s’havia de convertir en la muralla interior, amb una longitud total de 15 metres de forma atalussada, igual que la segona externa. S’hi uneix una torre quadrangular, que serveix d’avançada i alhora de protecció. Formalment s’ha alçat, de forma tronque piramidal amb les filades inferiors de forma que sobreïxen una mica més que les superiors utilitzant pedres irregulars unides amb argamassa de fang pastat.

Aparentment, s’insinua en el quadre E-9 un tall perpendicular que la podia dividir en dues fases constructives, una anterior a la que s’adossava amb posterioritat la torre que hem esmentat i una més tardana que s’unia a la primera fase. La forma de planificar l’estructura és realment semblant a la seguida en la segona muralla exterior, aprofitar el material petri existent i distribuir-lo de la mateixa manera, amb filades superposades que donen grossària i consistència. Durant la campanya de 1994, es va comprovar que adossada a la muralla s’implantava una torre quadrangular, la qual havíem denominat anteriorment UE 26. Aquesta torre té uns costats de 520 cm, de la part davantera, direcció est-oest, i uns costats de 435 cm nord-sud; es recolza sobre la muralla atalussada a què hem fet referència. Salsa mitjançant pedres irregulars d’entre 40 i 60 cm. Sense travar, és a dir, es tracta d’una construcció de pedra seca que es diferencia notablement de la resta de murs. Interiorment es comprova que allò que s’ha excavat és un farciment compacte de pedres que conformaria la base de la torrassa que devia protegir una part de la muralla; així doncs, constituïa una avançada potent perquè hi haguera un major angle de cobertura i per tant més espai protegit. Estratègicament devia estar molt ben situada, atés que així es produeix una ruptura del llenç, en benefici d’una major defensa dels habitants. Estenogràficament va ser alçada sobre un farciment de grava de riu dipositada sobre nivells d’inici del segle VI a. de C. El material que s’arreplega en aquesta plataforma rectangular és ceràmic fabricat a torn.

Durant la campanya de 1997 amb l’ampliació de l’àrea d’excavació es va produir un augment considerable en els metres lineals de la muralla, 8 en total, i es començà a reconéixer part d’una possible nova torre de vigilància que ressegueix el llenç. En el moment que reprenguem les excavacions, es comprovarà si aquesta torre forma part de la mateixa muralla o correspon realment a les torres que de vegades s’adossen a la porta d’entrada al poblat, cosa que seria més suggeridora. La unió d’aquesta muralla i la interior descrita abans no és totalment diàfana, ja que hi ha un mur en la intersecció dels dos talls o zones arqueològiques.

 

Església feudal

Per David Igual Luís, professor titular de la Universitat Castella-La Manxa

Article publicat a la Revista La Murà, revista del Museu Municipal d’Almassora. Any 1999

El coneixement de les estructures polítiques i jurídiques creades durant l’Edat Mitjana permet afirmar que els mecanismes institucionals derivats es repartiren entre dos nivell d’actuació fonamentals: l’un, el de la feudalització; i l’altre, el de la construcció d’un aparell de govern, tant temporal com espiritual, amb pretensions d’universalitat per part dels estaments eclesiàstics”. La dualitat consegüent estigué a la base de la col.laboració intensa que desplegaren els sectors laics i religiosos de la societat a l’hora d’estendre pertot arreu les xarxes del poder feudal cristià, però també originà una lluita secular per delimitar amb claritat les competències respectives. I Almassora fou un bon exemple de tots aquests fenòmens.

La Vila, conquistada en 1234 per les tropes reials, degué ser donada ben aviat per Jaume I a un primer senyor eclesiàstic, el monestir-hospital de Santa Cristina de Somport. De fet, un prior d’aquesta institució atorgà als populatoribus nostris de Almaçora, el 15 d’agost de 1237, la que ha estat qualificada com la “carta de poblament” de la localitat, concedida ad forum et consuetudinem Burriane, que era el de Saragossa. Uns anys després, el 5 de desembre de 1243, va ser el mateix monarca qui confirmà als fidelibus nostris hominibus de Almaçora la carta de santa Cristina, fent menció expressa a l’ocupació de la zona mitjançant el fur de Borriana. Aleshores, faltava poc de temps ja perquè es produïra la cessió definitiva a Tortosa. El 10 de juny de 1245, el rei Jaume donà a l’ episcopo Dertusensi i al capitulo eiusdem ecclesie el castrum et villam de Almaçora, i ho feu de forma francha et libera, ad dandum,vendendum, impignorandum, alienandum et ad omnes voluntates vestras (del bisbe i del capítol) perpetuo faciendas.Aquesta donació va venir originada per una sentència arbitral emesa en 1242, la qual resolgué el plet provocat per una sèrie de donacions fetes a favor del bisbe en 1178, 1224 i 1225 i que la Corona no havia complit adequadament. En qualsevol cas, pareix que pa possessió episcopal s’Almassora va ser ratificada, almenys, dues vegades més en 1266 i, sobretot, en 1301, quan Jaume II recordà el caràcter franc i lliure del senyoriu tortosí sobre la vila i, com a conseqüència, la impossibilitat que tenien els reis de recaptar-hi questias sive peytas, hostes, exercitus seu cavalcatas aut cenas seu redempciones eorum.

Sense entrar en una interpretació exhaustiva de conjunt anterior de documents, els quals són ben conegut per la historiografia local (Sorribes-Agut, Sànchez Adell, Beltran Manrique……), si que convé remarcar que tots ells serviren per a establir dos dels elements legals que determinaren la vida medieval del poble. D’una banda, la separació d’Almassora del patrimoni reial i la seua caiguda en mans d’un senyor particular, que podia actuar-hi amb plena autonomia, especialment pel que feia al cobrament d’impostos. De l’altra, el sotmetiment del territori a un marc jurídic d’origen aragonés. El fur de Saragossa -recopilat des de 1247 com a fur d’Aragó- era, en realitat, un sistema de privilegis administratius i penals que atorgava, a les viles, un règim notable d’exempcions fiscals i, als nobles que les posseïen , unes prerrogatives àmplies quant a la propietat efectiva i quant a l’exercici de la justícia. Tradicionalment s’ha considerat que la lluita entre els partidaris dels furs aragonesos aplicats en terres valencianes immediatament després de la conquesta del XIII- i dels furs de València- creats a partir de les dècades centrals del mateix segle i estesos progressivament pel territori- marcà una bona part de la història jurídica dels primers temps d’existència del nou regne, tot i que, finalment, la victòria correspongué als segons. Al llarg del segle XIV, l’extensió del costum aragonés es convertí en minoritària i, de fet, moltes viles que havien estat poblades amb aquest dret l’abandonaren en favor del valencià. Amb tot, d’altres poblacions, com Almassora conservaren de forma tenaç l’observança de la pràctica aragonesa durant tota l’Edat Mitja i fins a 1626, quan fou abolida legalment la seua aplicació al territori valencià. Per tant, el bisbe de Tortosa començà a gaudir del domini almassorí amb un alt grau teòric d’independència, el qual -a més- es va veure reforçat per la presència a la vila de càrrecs subordinats al propi bisbe, que consolidaven les facultats del poder eclesiàstic i que permetien que Almassora fora objecte d’un tractament institucional especial.

En aquest sentit, un dels aspectes més destacats de la història d’aquest segles és que el nostre poble meresqué ser la seu d’organismes episcopals que tenien capacitat de decisió en matèria religiosa sobre els pobles dels costats. Des del segle XIII, Almassora fou oficialat una funció que va ser reforçada cap a 1459 amb la seua designació com a estació o cambra diocesana amb identitat específica, de la qual depenien -com ja s’ha assenyalat- uns quaranta nuclis.Les ocupacions d’aquests càrrecs eren basicament administratives i judicials. I així ho donava a entendre en 1580 la recuperació de furs i privilegis del regne de València feta per Pere Jeroni Taraçona, quan recollia un decret que establia que lo official de Xatiua, y de Almaçora, si conexeren de les causes matrimonials, y en lo nomenar arbitres en les causes de contencions, guardes lo acostumat.

Amb tot, el més significatiu de l’assumpció d’aquestes institucions és que implicaven un àmbit d’influència que comprenia tota la comarca de la Plana, com ho manifesten els títols amb què eren conegudes les persones que ostentaven l’oficialat: per exemple, en 1344 i 1347, Arnau Pujades és anomenat en certs documents retor de l’església d’Almaçora e oficial de la Plana de Borriana o portant veus del senyor bisbe de Tortosa en la Plana de Burriana, mentre que, en 1474, Miquel Montsoriu en mencionat davant del notari Martí com a officiale ville Almaçore ac Plana Borriane pro venerabile capitulo sedis Dertuse, sede vaccante.Dins la diòcesi, Almassora compartia aquest protagonisme amb altres tres estacions ( la pròpia de Tortosa, la de Morella i la de Sant Mateu), cada una de les quals s’associava a un districte geogràfic determinat. D’aquesta manera, el bisbat aconseguí fragmentar l’espai de la seua autoritat per tal de facilitar-ne l’administració. Un simptoma anecdòtic de la transcendència relativa aconseguida pels càrrecs almassorins l’ofereix el coneixement que es tenia dins el regne valencià tant d’ells com de les persones que els ocupaven. Vegeu, per exemple, la notícia que dona el capellà d’Alfons el Magnànim: Digous a XVI de noembre, any LXVIIII, mossen Miquel Galí, prevere, offecial de Almaçora, se parti de Valencia per anar al dit loch, e lo diumenge fonch convidat en Vilareal; en aquell dia pres lo mal, e lo divenres, ora de levant Deu, rete la anima a nostre Senyor Deu.

No hi ha dubtes que la cessió de la vila a Tortosa, així com la seua conversió en centre d’ens representatitus, afavoriren que els bisbes hi pogueren trobar una bona talaia no sols per exercir un comportament nobiliari, tipicament feudal, sinó també per assegurar-se un poder territorial que els conferia cert prestigi i diverses rendes econòmiques. En conseqüència, els senyors del poble, com a tot arreu, començaren a defensar aferrissadament aquest poder contra qualsevol ingerència externa, ja fora provinent d’un altre senyor, ja fora provinent d’una monarquia que, a poc a poc, tractava de recuperar competències que primer s’havia vist obligada a transferir per a recompensar l’ajuda dels nobles a la conquesta. El 8 de juliol de 1461, el rei atorgà un privilegi als llocs de la tinença de Miravet i a la vila d’Almassora on precisament, recordava diversa privilegia immunitatum concedits al bisbe de Tortosa pels seus predecessors a causa de la col.laboració d’aquest senyor en la lluita mantinguda contra mauros valentinus. En el cas almassorí, aquesta intromissió -obviament, des del punt de vista senyorial- s’inicià ja en ple segle XIII. En 1286, Alfons III manà a Pere d’Olivella que assumira el mer imperi, es a dir, la capacitat judicial que afectava els procediments que portaven aparellada una sentència de mort, de mutilació, de bandejament o d’altres de gravetat, en totes les localitats de la Plana, entre les quals se citava Almassora. Cap a 1292, el mateix monarca encarregà al Justícia d’Almassora que actuara contra una dona inculpada de furto gallinarum. I en 1330 fou Alfons IV qui demanà a les autoritats de Cabanes, Almassora, Miravet, Bell.lloc i d’altres indrets pertanyents a Tortosa que permeteren que es cobrara en els seus termes una imposició sobre bladis, vino et carnibus, la qual havia estat creada per les corts per tal de subvencionar una expedició de la Corona contra el regne musulmà de Granada. Com veiem, aquestes tres notícies pareixen indicar que l’intervencionisme reial repercutia, essencialment, sobre dues de les bases de l’autonomia senyorial ( la pràctica de la justícia i la fiscalitat). Es comprensible, doncs, que tals pretensions inquietaren el bisbat i els seus oficials a la vila, que tractaren de resistir-s’hi tot el que pogueren amb l’aportació de proves que demostraven els drets generals del senyor sobre el poble.

La documentació que hem consultat entre els segles XIV-XV assenyala qie l’oposició tortosina a l’autoritat de la monarquia en matèria de recaptació d’impostos és va desenvolupar d’una forma molt puntual, però persistent, ja que coincidia quasi sempre amb els moments en què la Corona desitjava cobrar alguna taxa a Almassora. En 1402 la vila d’Almassora va manifestar certa resistència a pagar el maridatge corresponen al falici matrimonio inter illustrissimum Martinum, regem Sicilie, ac illustrem infantissam dominam Blancham, filiam serenissimi regis Navarre.

Per contra, la resistència al voltant de les facultats judicials va ser més sistemàtica, fins al punt de generar un conflicte global sobre jurisdicció, la resolució de la qual va tenir, en algun cas, efectes com la legislació de tot el regne. En aquest sentit, l’esclat de la discussió sobre el tema degué produir-se aparentment cap a 1312. Aleshores, Jaume II, davant del coneixement de les prerrogatives quasi absolutes que adduïa el bisbe, va sentir la necessitat de consultar al justícia d’Aragó. Eximén Pedro de Salanueva, quina autoritat devia responsabilitzar-se a Almassora del mer imperi i com podien executar-se els càstig. La resposta de Salanueva fou comunicada a Bernat de Cruïlles, viceprocurador del regne de València, i, a través d’ella, va poder establir-se una divisió de competències entre el rei i el senyor. Pel que sembla, aquesta resolució resultà modèlica. Almenys, així ho indicarien tant el fet que la carta a Cruïlles meresqué ser reproduïda en el llibre de privilegis de la ciutat de València, editat per Lluís Alanyà en 1515, com també el fet que el ja mencionat Pere Jeroni Taraçona considerara oportú incloure’n una referència en la recopilació de lleis regnicoles que publicà en 1580. Recollim ací les paraules d’aquest últim sobre la qüestió: Lo Bisbe de Tortosa o justicia d’Almaçora, pot exercir la jurisdictio en los de la dita vila per crim comes per aquells y contra aquells, y pot castigar-los en fam, set i fret, y no sen empachen officials Reals; mas per altra pena corporal, deu lo remetre a officials Reals; mas si lo home de Almaçora fugira, y sera pres en loch del Rey, y alli accusat, com segons furs, cascu dega fer dret alla hon sera accusat del crim, y lo Rey pot en la dita vila castigar los malfactors, lo que li es permet: ab que no hi tinga forques continuament.

L’efectivitat d’aquesta separació de funcions no va tardar a posar-se a prova. De fet, ja entre 1320-1321 va haver de recordar-se el desenvolupament del plet de 1312 per tal de resoldre el problema plantejat per un tal Jaume de Pont, olim habitatorem loci de Almaçora. Aquest havia estat acusat ací pro crimine seu criminibus tot i que després va traslladar el seu domicili a Castelló, una vila reial en la qual, per tant, quedava fora de la jurisdicció episcopal. En juny de 1320, una ordre de Jaume II que determinava el retorn obligatori de Pont sota l’autoritat de Tortosa inicià una sèrie d’actuacions que duraren practicament un any, en el curs de les quals el debat sobre el mer imperi es barrejà amb una nova controvèrsia sobre l’anomenat dret d’apel.lacions. Tanmateix, sembla que la fragmentació de competències no sols no va ser qüestionada sinó que, fins i tot, acabà enfortida. A més, quan en novembre de 1321 aquest mateix rei decretà que el bisbe català poguera exercir el merum e mixtum imperium et eciam cohercionem et simplicem jurisdiccionem sobre tots els seus senyorius valencians, exclogué de la llista de possessions la vila d’Almassora, com a probable demostració que volia reservar-se en ella les missions definides en 1312. Excepcionalment, però, Pere IV consentí el darrer dia de l’any 1364 que el bisbe Jaume de Prades, consanguini del monarca, assumira omnem jurediccionem civilem et criminalem et eius plenum exercicium […] in castro et loco vestro [del bisbe] de Almaçora mentre estiguera al front de la diòcesi. Passat aquest temps, la Corona hauria de recuperar els drets judicials que li corresponien dins la vila. La data de concessió del privilegi consta en aquests documents citats, que completen les condicions inicials de l’assumpció completa de la jurisdicció pel bisbe. Es interessant observar les noves competències que aquests actes atorguen al senyor almassorí : ita quod vos et officiales vestri aut quos voluiritits possitis in ipsis castro et loco ac terminis ipsorum costellos et furcas figere e tenere, et homines tam vestros quam extraneos malfactores, qui reperti fuerint infra terminos dicti castri, in casibus a foro previssis, fustigare, torquere, açotare, suspendere, ponere in costellis, mutilaciones membri, vel membrorun fieri facere. Prades cessà en el càrrec en 1369 i per tant, en principi, aquesta fou la data en què el privilegi degué deixar d’estar vigent.

A partir de les dècades finals del segle XIV, les notícies que hem pogut observar relatives als assumptes jurisdiccionals deixen de banda el plantejament de polèmiques més o menys globals entre el bisbat i la monarquia, que són substituïdes per conflictes més esporàdics ( i de menor transcendència) lligats a l’execució quotidiana de les lleis. Només en 1448 va tornar a ser necessari refermar l’atribució de competències penals enmig de les gestions provocades per la confiscació de bens que va patir Tortosa a causa de l’impost extraordinari decretat per Alfons V, que ja hem comentat. El 16 de maig d’aquest any, Berenguer Poblet, prevere procurador del bisbe, presenta al Batlle general de València una al.legació per ço que sia mils vista la veritat de la jurisdicció civil e criminal e mer imperi que lo reverent senyor bisbe de Tortosa ha e li pertany en la vila de Almaçora, e com ne en quina manera aquell e aquella en senyaladament possehia aquell e aquella en lo temps que fonch feta la aprehensio.El recurs es va fer amb la intenció que la devolució del senyoriu almassorí al bisbat es realitzara amb les mateixes prerrogatives que tenia abans de l’aprehensió citada, i constava de quatre capítols: primer, que la dita vila de Almaçora es poblara a fur d’Aragó, segon, que, d’acord amb aquest fur, tota la jurisdicció civil de la vila i del seu terme havia de pertànyer al bisbe (Ot de Montcada en aquells moments), com havia succeït efectivament amb sos predecessors per tots temps, tercer, que, també segons el mateix dret, el bisbe podia jutjar els crims comesos dins la vila i el seu terme i, per tant, infligir pena de mort, matant emperò a fam, fret e set, e en aquesta manera ha possehit tots temps e han possehit sos predecessors la dita juridicció criminal e mer e mixte imperi en la dita vila e son terme e en los habitadors de aquella; i quart, que aquestes coses podien comprovar-se tant en el fur d’Aragó com en certes declaracions e provisions reals. Després de la presentació dels quatre punts, el Batlle ordenà immediatament que es reberen testimonis al voltant dels costums judicials que, en el passat, es practicaven a Almassora, per tal de corroborar la veracitat de les paraules de Poblet i d’assegurar la correcció del retorn del domini senyorial. La conclusió del procés va ser bastant ràpida i ja, el 29 de maig, l’oficial valencià emeté una sentència basada tant en aquests testimonis com en la lectura dels documents existents al seu abast sobre la qüestió, i entre ells, el text original del fur aragonés. A través d’ella, el Batlle revocà la confiscació dels drets tortosins, tornà Almassora al bisbe i establí de forma definitiva una caracterització de funcions dins la vila semblant a la fixada en 1312, per la qual el mer imperi es dividia entre el rei i el bisbe mentre que el mitx imperio la jurisdicció civil corresponia enterament al bisbe.

D’aquesta manera, i amb el pas del temps, el que oficialment fou una forma de solucionar el conflicte sobre la interpretació de l’espai de legalitat que, Dins Almassora, corresponia al rei -com a màxima soberania del regne- i al bisbe – com a senyor de la localitat- es consolidà com un dels trets bàsics de l’organització del poble a l’Edat Mitjana. En aparença, la dualitat jurisdiccional que es va crear des de Jaume II acontentà finalment tant el bisbat com la Corona, i fou bastant més estricta que no l’originada al voltant de la fiscalitat, on -com també hem apreciat- sembla que la vila aconseguí eludir moltes vegades les intencions recaptadores de la monarquia. Açò no ens ha de fer creure, ni de bon tros, que els almassorins no pagaven cap taxa reial. Malgrat els esforços de les autoritats locals, saben, per exemple, que Almassora hagué de fer front en alguna ocasió a l’impost del coronatge , com en 1388. Per descomptat, el poble pagava també periodicament el morabatí , per a la recaptació del qual el monarca no dubtava a designar delegats, generals per a totes possesions episcopals tortosines o particulars per a Almassora. Així mateix, el cobrament de l’impost eclesiàstic de 1448 exigí que el rei nomenara un col.lector. Aquest càrrec fou assumit pel porter reial Joan Anarqua, qui, el 7 d’agost de 1450, féu publicar la crida de recaptació en la vila d’Almassora. En qualsevol cas, pensem que contraposar els dos nivells d’actuació (el judicial i el fiscal) pot ajudar-nos a delimitar amb claritat on radicava l’autèntica clau de la discussió competencial: en l’exercici de la justícia. No debades les dues autoritats enfrontades centraren en aquest camp la major part de les seues lluites, tot tractant d’assegurar continuadament el compliment de la resolució de 1312 on allò que més afavoria cadascuna d’elles. A més, per procurar aquest compliment, no trobaren millor manera que la de nomenar funcionaris propis que estigueren presents a la vila. Si els testimonis rebuts pel Batlle en 1448 demostren l’existència a Almassora d’un justícia per lo reverend bisbe de Tortosa, les fonts conservades del Justícia de Castelló parlen en 1420 d’un Joan Rei què és qualificat de regent lo offici del justícia en la vila e terme de Almaçora per lo molt alt Senyor Rey. En conseqüència, pareix que la teòrica duplicidat legal es transformà en la pràctica en una duplicitat de càrrecs representatius que havíen de defensar els interessos dels caps respectius. Almassora es convertí, així, en un focus on es derimíen debats quasi diaris entre el rei i el bisbe, i on els oficials, justícies, batlles i procuradors episcopals, d’una banda, i els batlles, justícies i procuradors reials, de l’altra, tenien un protagonisme fonamental. Per això, molts eclesiàstics que residien al poble com a delegats del bisbe es veren immersos en una espiral de conflictivitat, enmig de la qual no dubtaven a utilitzar recursos de caràcter religiós. En 1473, per exemple, mossén Lorenç Pauner, prevere vicari de la sglésia de la vila de Almaçora, el mossén Johan Algaz, prevere procurador fiscal en la dita vila de Almaçora amenaçaren els representants del rei a Vila-real amb declarar en aquesta ciutat la constitució e excomunicació de Tarragona. I en una societat fortament cristianitzada com la medieval, aquest perill d’excomunió no era qualsevol cosa.