AIGUA POTABLE

Informació de Manuel Renau

Almassora té aigua correnta, el que coneixem com la xarxa de les aigües potables, des de l’any 1929 . Però, abans, l’única aigua correnta era l’aigua de les séquies i… la de ploguda. La primera s’aprofità per a beure i altres quefers, puix estava a l’abast del poble molt més temps; encara que sotmesa al règim irregular del Millars que deixava tothom sense aigua quan més falta els en feia. També, després de les grans o xicotetes riuades, l’aigua baixava roja, i per això, no apta per al consum humà.

Edifici de les Aigues Potables

Bomba de les Aigues Potables

Clau de pas

Per altra part, les cisternes i pous foren construccions molt apreciades perquè incrementaren la disponibilitat i qualitat de l’aigua des de l’antigor.

La séquia Major i la dels Molins, sobretot la primera, abastien les gerres de les cases de tot el poble, d’on bevien persones i animals casolans.

La séquia Major tenia cinc omplidors o espais descoberts, que després de baixar per unes escaletes de pedra, de tres o quatre graons, s’omplien cànters i poals. Omplidors, n’hi havien al carrer sant LLuis; al de l’Aigua, on hi posaren una llumeta per veure’s de nit; a casa la Calderona, cantonera Ravalet de la llenya; un altre a la sucreria del Raval, d’Amunt - la Balma, ample, formava una mena de coveta amb la seua reixa i tot; l’últim omplidor es trobava al costat de casa Agramunt a la Picaora, cantoner carrer Major.

De vegades l’aigua de la séquia Major no baixava en les condicions que calia perque l’embrutaven els de més amunt, és per això que hom anava a omplir cànters, travessant horts, a la séquia dels Molins.

Llavadors  al costat de l'escorxador, a l'Estret

Una Fileta eixia de la séquia Major, enfront dels llavadors, que hi havia al costat de l′actual Escorxador Municipal, a l’Estret, i on uns metres més avall, abeurava el bestiar. Tot seguit, vorejant la Casota d’Alegret i la ferreria de Mas, dues construccions que ocupen ara la placa i l′escola, corria Darremur avall fins el carrer Sant Joan. Ací es ficava la última parà. La Fileta estava vorejada, al marge de cap a la Vila, per pedres planes i roges, sobre les quals, dones agenollades rentaven la roba; i pel marge sur, arbres ombrosos.
Passant el carrer dels Dolors, la Fileta es convertia en una mena d’escorrent. Les dones matinejaven per a triar el millor tros de paret del Darremur i lligar les seues cordes a les argolles, i així poder estendre la bugada als llocs predilectes. Un dels indrets més estimats per els xiquets, fou el tros de murà des del carrer sant Cristòfol fins el carrer sant Roc. Es jugava damunt una mena de cadiretes, clotets o foguerets de pedra.

Una altra fileta neixia en la coveta del Raval, que anava soterrada pel carrer d’Amunt i servia per omplir les cisternes de les cases a l’hivern, el temps millor per omplir-les, quan l’aigua raja mes neta. Les cases mes benestants tenien aigua de cisterna, correnta, amb aixetes i tot, pero eren les menys. Al carrer la Balma també n’hi havien, de cisternes, L’aiguader traginava aigua de la sequia a les cases que sol.licitaven el seu treball. Una aca i un carro sense baranes amb divuit o vint-i-un forats per a uns altres tants cànters eren prou per a fer el servei, que, una vegada l’aigua transvassada a les gerres de la casa, es pagaven quatre perras o un quinzet.

Dibuix de l'aiguader

L'aiguader amb el carro





Canterer



Els Calaínos, el sinyo Tonet, els dos germans Rogeros, i el pare i tres fills dels Cebetes, son noms de famílies d’aiguaders.

ELS POUS

Els pous constituien l’altre mitjà per a recollir aigua. La seua construcció era cara i poques families podien permetre’s el luxe de tenir-ne un. Calia picar la roca dura amb bons pics més de 35 metres per a traure aigua la gana.



Pou públic del Raval, a la dreta

De pou públic només estava el del Raval, enfront, justet, de la segona casa, contant de la farmacia Calduch cap a Castelló. Era rodó , de pedra i amb una tapa que en alçar-la s’enganxava a l’arc de ferro que sostenia la corriola. Tapa que moltes vegades es deixaven oberta. Les mides del pou serien com d’un metre i mig d’alçada per un altre de diàmetre, amb dues piques orientadas nord-sud, encara que la de baix quedava inutilitzada quan s’obria la tapadora.
La corda de poar acabava per cada punta amb un metre de cadena i un poal. Els poals plens s’abocaven a la pica, eixint l’aigua per un bequelló cap els cànters.

Enfront d’aquest pou s’inaugurà la primera parada d’autobusos de la línia Castelló-Almassora-Borriana en Desembre de 1927.

El Pou del Raval fou abandonat, i roblit amb les runes de les cases sobre les quals .s’alçà el Sindicat de Sant Josep, abans de ficar les aigües potables.
Al pou de la Tomaquera cantoner Sant LLuis-L’Alcora, (on visqueren els germans Pitillos: la cantant, el guitarrista i el pilotari) es treia l’aigua amb un torn.El pou de la Martirio també al mateix carrer S.LLuis. Més amunt, al cantó Verge de Gracia-Caritat, es trobava el pou del panyet de Manina, la pica encara hi es pot veure. N’hi havia un altre a una casa de les Eres de Caifàs.

El de la taverna de la Coleta al carrer del Roser que tenia porta falsa al de les Ànimes. El de la Masa a l’encreuat Trinitat-Sant Ramón. El de la Surra o Boixa, el de Nelo Árenos, el de Palmito, al carrer sant Marc. El pou de Caragolet al carrer la Balma. El de Pesudo al carrer Major-Tremedal, amb un servei molt restringit. Un altre pou al Bassal. Un més, a la plaça Major. Un altre pou al carrer del Carme als horts del Darremur. El del sinyo Manauel de Nássio, anomenat també el de les Poeres, al carrer Sant Francesc, on et donaven l’aigua acabadeta de poar. Era el que tenia fama de fer la millor aigua del poble. El pou de la Cabella, on ara está el Banc de València. Tres o quatre magatzems de taronges localitzats a l’Estacioneta de la Panderola també tenien el seu pou. En general totes les tavernes, moltes ja nomenades, en tenien, de pous. L’aigua dels pous es gastava, exclusivament, per a beure i era molt apreciada a l’estiu per la seua frescor. N’hi havia que comprar-la. El pouer et donava cinc llandetes a canvi d’una perra que li pagaves per a poder omplir cinc cánters quan vullgueres. Altres propietaris et cobraven a mesos per en dur-te l’aigua acordada.

Al costat dels pous nomenats, i d’altres que ignorem, proliferaven, com abocadors dels safareigs familiars els pous cegos. Les bactèries d’aquests contaminaven amb molta freqüència les capes freàtiques, creant molts més problemes sanitaris que les aigües de la séquia Major. Fruit d’aquesta contaminació, ens explicava el metge Castell, foren les febres tifoidees que junt el tracoma tingueren caràcter endèmic en Almassora fins que portaren l’aigua, que deiem, potable. El tifus es deixava sentir a la primavera, pero sobretot a l’estiu. Els pobles veíns ens coneixien per “janets i lleganyosos”. Les lleganyes les produia el tracoma que proliferava ací, donada la carencia de neteja corporal. Per a combatre’l es creà un dispensari antitracomatós regentat per Garí, metge-oculista.


Comentari de Paco Membrado Guinot

A banda de les séquies i el pous, al centre de la Plaça Major hi havia una font de pedra on la gent podia omplir els cànters. El perímetre que ocupava la font, de forma circular, encara és visible però no tenim cap testimoni gràfic de com seria. Lamentablement va desapareixer al ficar la xàrcia d'aigua potable. Ara podria ser una font ornamental.