REG AL NOSTRE POBLE

 Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les

Plànol del terme d'Almassora amb les partides

Plànol del terme d'Almassora

 

Ordenances per al Règim de la Comunitat de Regants de la Vila d’Almassora i Reglaments del Sindicat i Jurats de Regs. Any 1929.

  Cadascun dels comuners té opció a l’aprofitament, ja siga per a reg, ja per artefactes, de la quantitat d’aigua que d’acord amb el seu dret proporcionalment li corresponga del cabal disponible de la mateixa comunitat.

L’ordre de distribució de les aigües per al seu aprofitament en el reg, en les diferentes sèquies del terme és el següent:

  Sèquia principal. es coneix per aquest nom el tros comprès entre la Casa de les Reixes fins al partidor de la sèquia Major i la del Molí. Les terres que tenen dret prenen les aigües directament d’aquesta sèquia per al reg, es consideraran compreses en el torn anomenat tanda de Dalt que comença divendres a l‘eixida del sol i acaba el dilluns a l‘eixida del sol.

Sèquia Major. La presa d’aigua d’aquesta sèquia al partidor amb la del Molí tindrà quinze centímetres de llum si la del Molí té vuitanta-cinc o la proporcional que d’acord amb aquestes mesures li corresponga si les dimensions de tots dos mòduls són diferents. Mentre l’abundància d’aigua ho permetisca, el reg de les terres que d’acord amb dret el verifiquen amb aigües d’aquesta sèquia s’efectuarà de la següent manera: Tots els dies de dilluns des de la presa fins a la sèquia Parra o Arboleda, o siga el trajecte denominat Estret . Els dimarts i dimecres tota la sèquia Parra i canalat de la Vídua de Romero. Els dijous i divendres, la sèquia de la Llavanera. Els dissabtes i diumenges la sèquia de Vila -roja. En les èpoques d’escassetat d’aigua, el reg s’efectuarà a torn seguit en aquesta forma: Estret, Arboleda, Llavanera i Vila -roja. El Sindicat es posarà d’acord amb l’Ajuntament per establir el servei d’aigües a l’Escorxador i l’anomenada Fileta de manera que es cause el menor perjudici al reg.

  Sèquia del Molí. L’amplada de la presa d’aigua al partidor amb la sèquia Major serà de vuitanta-cinc centímetres o el que en proporció li corresponga, segons s’estableix en fixar el de la sèquia Major. El règim de reg de la sèquia del Molí, en tota la seua extensió, el de tanda de Dalt, o siga des de divendres a l‘eixida del sol fins dilluns també a l‘eixida del sol. Les files i portells que d’aquesta sèquia es deriven, hauran de romandre tancades els dies corresponents a la tanda de Baix, excepte la fila del Molí de Baix, que estarà oberta constantment, però en els dies de tanda de Baix, només en la mesura necessària per donar aigua a l’abeurador, establert a la carretera de Borriana, les aigües tornaran a la sèquia de procedència.

  Sèquia de la Malafa. Té el seu origen en els Partidors Reials i el reg de les terres que fertilitza s’efectuarà a torn seguit en tota l’extensió de la sèquia.

  Braç del Retor. També comença als Partidors Reials i en el trajecte de la mateixa hi ha la fila de Navarro i el canalat dels Alters d’ Olsina , a les terres correspon el reg de la tanda de Dalt . D’aquesta sèquia es deriven al partidor del camí de la Mar les tres sèquies que a continuació es descriuen:

  Braç de Batà. Pren les aigües que li corresponen de la sèquia de procedència, com el braç del Retor, l’ample actual del mòdul i presa d’aigua serà inalterable. El sistema de reg de les terres que fertilitza aquesta sèquia és el torn seguit en tot el seu recorregut.
  Partidor o sèquia del Mig. Del mateix origen i amb els propis drets que l’anterior, amb referència a la presa de les aigües, això és, serà respectat l’amplada actual del mòdul i portell d’entrada. El règim de reg d’aquesta sèquia és el dels dos torns: el de tanda de Dalt, que comprèn des del principi de la sèquia fins al partidor del braç de Cervera, i el de tanda de Baix que comença on acaba el de Dalt i acaba a la mar.

  Sèquia de la Tarongera. Com les dues anteriors pel que fa al seu origen i presa d’aigua, sent inalterable la mesura del partidor. També el règim de reg d’aquesta sèquia és el de la tanda de Dalt i tanda de Baix. La tanda de Dalt comprèn des de l’origen de la Sèquia fins al canalat Verge inclosos, i la tanda de Baix comença en el canalat de Mingol fins al mar. A la tanda de Baix d’aquesta sèquia hi ha un bracet anomenat la Fillola. En arribar les aigües a aquest bracet, segueix per ell tot el cabal d’aigua que porta la sèquia i torna a aquesta només acabat el reg d’aquell.

  Braç de Cervera. Es deriva aquesta sèquia de la del partidor del Mig , existint el partidor de bifurcació al costat de la finca de Ramon Clausell Selusi y camí Manafelí . El dret de reg de les terres que comprèn aquesta sèquia és en tanda de Baix des del seu origen fins al mar.

  Sèquia de Vilamoncarro. Té el seu origen aquesta sèquia en a els Partidors Reials i el reg de les terres que amb les seues aigües fertilitza està subjecte als dos torns, tanda de Dalt i tanda de Baix. Perteneixen a la tanda de Dalt totes les terres compreses des de l’origen de la sèquia fins al partidor del braç dels Frares a uns quaranta metres del Caminàs de Musclera. La tanda de Baix de Vilamoncarro comença on acaba la primera i comprèn fins al final de la sèquia.

  Braç dels Frares. Comença aquesta sèquia al partidor al que dóna nom a la sèquia de Vilamoncarro. Tot el reg d’aquesta sèquia s’efectua a la tanda de Baix.

  Braç d’ Esteve o de Dalt. Aquesta és l’antiga denominació de la sèquia que modernament s’ha anomenat braç dels Frares de Dalt, sens dubte perquè procedeix de la sèquia braç dels Frares , i per no confondre amb aquesta en endavant no es coneixerà amb un altre nom més que amb el seu primitiu braç d’ Esteve. Té el seu origen aquest bracet al partidor establert a la sèquia braç dels Frares al costat del camí la Mar i finca d’en Josep Blasco Balaguer. El dret de reg de les terres que el tenen d’aquesta sèquia és una tanda de Baix.

  Braç de Voracamí. També a aquest bracet se li denomina impròpiament braç dels Frares de Baix , sent el seu primitiu nom el de braç de Voracamí, que és amb el que se li coneixerà en endavant. Té el mateix origen que l’anterior a la sèquia braç dels Frares i el dret de reg de les terres que fertilitza és el de tanda de Baix.

  Sèquia de la Murgonà. Al final de la Sèquia de Vilamoncarro, hi ha el partidor que dóna origen a aquesta sèquia i la del Pla de la Torre. El dret de reg de les terres que fertilitza és el de tanda de Baix.

  Pla de la Torre. De la mateixa origen que l’anterior a la sèquia Vilamoncarro, i correspon el reg a les terres que recorre en tanda de Baix, i amb el mateix dret es deriva d’aquesta un bracet anomenat el Bosc, cap al final de la mateixa. Els dos torns o tandes que en l’article anterior s’estableixen en les respectives sèquies per al règim de reg de les terres que fertilitzen, denominades tanda de Dalt y tanda de Baix comprenen: la tanda de Dalt, des de divendres a l‘eixida del sol fins dilluns també a l‘eixida del sol, i la tanda de Baix des de dilluns a l‘eixida del sol fins divendres a l‘eixida del sol.

Estan compreses en la tanda de Dalt les sèquies següents:

La principal , la del Molí, la Vilamoncarro des dels partidors Reials fins al partidor del braç del Frares, braç del Retor, partidor o sèquia del Mig des del seu origen fins al partidor del braç de Cervera, la Tarongera des del seu origen fins al canalat de Verge.

Estan compreses en la tanda de Baix, les sèquies següents:

Braç de Cervera, partidor o sèquia del Mig des del partidor del braç de Cervera al final del reg, la Tarongera des del canalat de Mingol fins a la mar, braç dels Frares, Braç d’ Esteve, Braç de Voracamí, Vilamoncarro des del partidor del braç dels Frares al partidor del Pla de la Torre i Murgonà, Murgonà i Pla de la Torre.

S’efectua el reg a torn seguit, sense subjecció a tandeig a les sèquies següents:
Major, la Malafa i braç de Batà.

Les tandes de Baix de les sèquies partidor del Mig, Tarongera i Vilamoncarro, tenen dret a ser auxiliades per les respectives tandes de Dalt quan el reg en aquestes s’efectue a menys de quatre setmanes. Les sèquies denominades braç d’ Esteve i braç de Voracamí, així com la de la Murgonà i Pla de la Torre, tenen el deure de auxiliar mútuament en el reg de les terres que per dret els comprenga.
En endavant no podran modificar-se les mesures de cap dels partidors existents actualment a les diferents sèquies d’aquest terme, si no és per acord unànime de la junta general, a la qual concorren les dues terceres parts dels regants de la Comunitat i a proposta del Sindicat en què demostre la necessitat i conveniències de la variant.

El reg dins de les respectives tandes s’efectuarà a torn seguit, i a l’efecte els propietaris dels dos horts immediatament inferiors al que s’està regant tindran posades les paraes i oberts els portells per rebre l’aigua, entenent que renuncien al reg aquells que així ho verifiquen. Si algun regant qui ha saltat el torn tinguera necessitat de reg, ho sol · licita del Sindicat i aquest , si considera justificada la petició podrà permetre donar-li l’aigua necessària per al reg.

En època d’escassetat d’aigua el Sindicat ordenarà el reg perquè s’utilitzen les aigües en aquells camps que per la naturalesa dels seus sembrats més les necessiten, però ben entès, que mai anirà saltant el reg, sinó que el torn que s’estableixca comprendrà tota la tanda per tal d’evitar el tràfec de les aigües, i per això els regants que vulguen ser inclosos en aquest torn de preferència ho sol · licitaran oportunament al Sindicat, quan aquest anuncie que va a establir-los, i aquesta entitat fixés lliurement el torn segons considere les necessitats del reg. La distribució de les aigües s’efecturà sempre sota la direcció del Sindicat pel personal encarregat d’aquest servei, i si fos en èpoques que no hi hagués sequiers els regants es subjectaran a les disposicions que el Sindicat adopte, podent establir el sistema de vareta per acreditar el dret a reg. Cap regant podrà per si prendre l’aigua, encara que per dret li corresponga; sense estar en possessió de la vareta que acredite aquest dret o li siga facilitada l’aigua pel sequier. Tampoc, fundant-se en la classe de cultiu que adopte, podrà reclamar major quantitat d’aigua o el seu ús per més temps del que amb dret li corresponga i fixe el Sindicat per a les terres dels Alters.



Assut Almassora i Castelló



Toponímia del reg d’Almassora al 1790

J. BERNAT   I   F. GUARDIOLA

1.-Una troballa singular

L‘hivern de l‘any 2002 l‘amic Norberto Mesado, reconegut arqueòleg i director fins el novembre de 2003, del Museu Arqueològic Comarcal de la Plana Baixa, ens va assabentar de l‘existència d‘uns papers que estaven relacionats amb Almassora i els nostres vicis toponímics. Delerosos vam acudir per descobrir una sèrie de plànols sobre la magnífica obra hidràulica de les darreries del XVIII. ―División de las aguas antiguas y nuevas de Castellón y Almazora. En voler saber l‘origen d‘aquesta documentació, Norberto, amant i coneixedor de la història del seu poble i la seua gent, ens va parlar d‘un humanista original: el Dr. Joaquín Peris Fuentes. Posteriorment, generós, ens va trametre un escrit, del qual reproduïm uns fragments, on ens feia saber la vida i miracles d‘aquest borrianenc amb una precisió i quantitat de dades pròpies d‘un biògraf.: ―D. Joaquín Peris, nace en Burriana el día 18 de marzo del año 1854, y su óbito tiene lugar, como reza la esquela, el primer día del III Año Triunfal, o sea en 1939. Nacimiento y óbito ocurren en su casa pairal, que, hasta el año 1999, estuvo emplazada en el núm. 31 de El Raval, esquina con El Escorredor. Va estudiar a Castelló i a les facultats de dret de València i Madrid, on es doctorà:

 Pasaba los años, sin perderlos que es lo que importa. Pero por donde más pasó D. Joaquín fue por cuantos anticuarios y libreros de viejo había en Madrid, y por cuantos archivos le abrían sus puertas.[...] Una de sus mayores pasiones fue el husmear por los recovecos de la intrahistoria de la Villa y Corte.[..] De regreso a Burriana D. Joaquín Peris tenía ya, (cerraba la bisagra de los siglos XIX-XX), una de las bibliotecas-archivo más importantes del País Valenciano, ubicada en la planta baja de su casona natal. Un buen número de armarios-vitrina custodiaban desde pergaminos medievales hasta raras ediciones príncipe, no faltando su propia documentación manuscrita que iba copiando y encuadernando en múltiples libros, procedente de sus viajes al Archivo de la Corona de Aragón, Archivo del Reino de Valencia, y Archivo Histórico Nacional; no despreciando, claro está, los archivos municipales, judiciales y eclesiásticos de la Plana.

Si pensem que durant la guerra i postguerra es van fer malbé molts d‘aquestos darrers arxius, hom convindrà que aquesta biblioteca havia de contenir infinitat de documentació de les nostres comarques. Com ens fa saber Mesado, Joaquin Peris es despreocupa de la seua hisenda agrícola:

empleando tiempo y dinero en excavaciones arqueológicas y otros estudios históricos; así como recopilando cuanta información documental, original, caía en sus manos sobre las aguas del Millars, sin despreciar un sinfín de rarezas.

Gran part dels materials replegats al llarg de tants anys d‘investigació van desaparèixer amb els bombardejos franquistes de la guerra Civil. La casa de Burriana, però, tancava encara moltes sorpreses. Norberto Mesado, sabedor del tresor d‘aquest humanista tractà de treure a la llum, segurament repetides vegades, aquestos papers:

La casa natal de D. Joaquín Peris Fuentes comenzaba a demolerse a las 8,45 h. del día 18 de septiembre de 1999. Con anterioridad, anticuarios y chamarileros, venidos de fuera, cayeron como cuervos sobre cuanto quedaba. A mi, la Empresa ―Medi‖, dueña finalmente del inmueble, me prohibió la entrada. Pero una mañana, cayendo ya tejas y cascotes, valiéndome de quien se había quedado el derribo, pude deambular por cuanto aún estaba en pie.

Tirados por el suelo, en un departamento del segundo piso, con estanterías vacías que llegaban hasta el techo (la sala en donde D. Joaquín guardaba la arqueología), estaban esparcidos, junto a un tubo de cartón, entre otros dibujos a pluma, los seis planos (47 x 69) sobre papel grueso, con la marca al agua de ―JOSÉ VILASECA, reproduciendo, seguro que fielmente, la obra fechada en 1790 del presbítero D. Antonio Giner Allendelagua. Planos, en parte coloreados, con la ―división de las aguas antiguas y nuevas entre las villas de Castellón y Almazora, con secciones, plantas y alzados, (con su pertinente toponímia), de los partidores reales, acequias, conducciones subterráneas, boqueras etc., cuyos originales no han sido, por el momento, encontrados.

Documentación que ingresamos en el ―Museu Arqueológic Comarcal de la Plana Baixa – Burriana.

Curiosament l‘empenta immobiliària, que va estar a punt de soterrar en Borriana aquests documents, ha fet desaparèixer els topònims i la realitat que ens descriu en Almassora. Aquestos sis plànols, salvats de l‘enruna per Norberto Mesado, ens han servit com a Font documental d‘aquest breu estudi. El nostre sincer agraïment a l‘amic Norberto.

1.-Plànol del terme d'Almassora de Ruano 1810

2.-Plànol del terme d'Almassora de Ruano 1810

2.-Les làmines de Giner Allendelagua

Grup de set làmines numerades: L. III a L. IX, ( no hi apareix la L. V i tot fa pensar que és la làmina on es llegeix solament la L..) L‘ordenació de les làmines va de la visió general de la situació antiga i la nova de la partició d‘aigües, representant una part del terme d‘Almassora, al dibuix pormenoritzat de totes les obres que va incloure, seguint l‘ordre en què les construccions es troben situades al llarg de la Séquia Nova.

2.1 Datacions i obra

Els treballs de les obres representades a les làmines s‘inicien a gener de 1787 i s‘aturen al mes d‘abril del mateix any . El 6 de març de 1789 es dicta la sentència definitiva per part de Carles IV per a la seua realització. Les obres acabaren el 18 d‘agost de 1789. Els dibuixos estan datats l‘any 1790.

Alguna cosa no quadra. O els de Castelló van seguir treballant a l‘any 87 quan es va decretar la paralització de les obres o a l‘any 89 van treballar molt.?.

2.2 Les mesures i l’escala. La vara valenciana

Les mesures esta donades en vares valencianes (una vara = quatre pams). Hem de recordar que “valenciana” significa ací: de València i Castelló (0,906 m.). La vara de les comarques valencianes del sud era una miqueta més llarga (0,912m) i també s‘emprava a les comarques occidentals de Lleida i Tarragona (0,771m), no així a la Catalunya Central, Catalunya Vella, i a les Illes, on preferien la cana (dues vares).

Les escales emprades són diverses segons les làmines. A les més detallades predomina una escala que actualment seria d‘1/50 i a la làmina III, l‘escala és de 1/30.000.

2.3 El dibuix i la finalitat de l’obra.

Si allò que perseguia la nova sèquia era la separació d‘aigües, Castelló va reclamar l‘obra, la va aconseguir i la va realitzar, Almassora en tot aquest “embolic” és secundària. Si apareix en alguna làmina és més bé per que es veja l‘antic traçat de l‘aigua de Castelló i pujar el valor de la nova obra.Com que el nou traçat circula encara pel terme d‘Almassora, s‘ha de dibuixar i comprovar així la magnitud de l‘obra feta i els problemes que ara desapareixeran.

2.4 L’autor dels dibuixos: El publicista Antonio Giner y Allendelagua

“Presbitero y beneficiado de la Iglesia Parroquial de Castellón. Escritor del proceso de construcción de la acequia nueva de Castellón, dedicado a don Miguel Tirado, apoderado del Común de Regantes de la villa de Castellón, quien con su insistencia y dinamismo logró la construcción de la nueva acequia” (Beltrán, p.233, 1958). És a dir, portar al dibuix l‘obra d‘aquell “insistent i dinàmic” pròcer, que va fer realitat una sentència definitiva sobre una problemàtica ancestral. Els dibuixos i els textos de Giner i Allendelagua són, per tant, una mena d‘oda i panegíric on cal remarcar la personalitat d‘un “advocat”. Giner i Allendelagua no era poeta, era un clergue, beneficiat, que havia de fer mèrits. La tasca de Miquel Tirado fou lloada ja per Cavanilles: “Don Miguel Tirado ha hecho á su patria un señalado servicio, logrando terminar el antiguo pleyto que tenia Castelló con Almazóra sobre la division y conduccion de las aguas. Fuerón estas unidas hasta Almazóra por espacio de 500 años, y los de Castelló viéndose defraudados de su derecho acudiéron al tribunal, y lograron sentencia favorable: fué preciso entónces abrir un nuevo canal de riego, y hacer otras obras que merecen ser conocidas”. (Cavanilles 1795/1991: 104). Giner continua la tasca i se n‘aprofita de la repercussió de la sentència aconseguida i dels beneficis al “comú castellonenc”. El “publicista” fou Giner i Allendelagua.

3.-Els conflictes per raó de l’aigua entre Almassora i Castelló.

 L‘aigua ha estat un problema “de tota la vida” als pobles d‘Almassora i Castelló. Durant molt de temps la qüestió va afrontar-se d‘una manera comuna: ens referim per un costat a la repetida construcció-reconstrucció d‘assuts al llit del Riu de Millars per a portar aigua continuadament als termes del marge esquerre. Per un altre costat trobem els diversos enfrontaments per aclarir el cabdal d‘aigua que havien de rebre cadascun dels pobles regants i també, és clar, a l‘enfrontament que històricament han tengut Almassora i Castelló (l‘aigua de la Llavanera, les malifetes de la població almassorina sobre la séquia que

portava aigua al terme de Castelló, etc.) Molts problemes sense resoldre durant massa temps.

A les acaballes del segle XVIIIè, algun d‘aquests problemes van trobar solució definitiva: la Séquia Major de Castelló passaria fora del nucli urbà almassorí:

“Baxo el puente viejo de Santa Quiteria, y ántes de la confluencia del rio y rambla de la Viuda, está la azud ó presa de las aguas que sirven para regar los términos de Castelló y almazóra. Entran en un canal antiguo que sigue hasta la rambla, donde se ocultan para pasar por debajo del ancho cauce, y continuan siempre ocultas hasta la raiz del cerro llamado Almanzór, viéndose 18 pozos ó respiraderos en esta extension. Dicho cerro está al oriente del magnífico puente construido en estos ultimos años, y desde allí siguen las aguas á descubierto como mil palmos hasta los partidores reales, que son la primera obra. Se reduce á una casa sólida, dentro de la qual está el taxamar, que es el instrumento divisorio de las aguas: entran estas reunidas en un cuerpo, y dando contra el taxamar se parten en dos canales, corriendo por cada uno de ellos la porcion que la propiedad y sentencia defionitiva concedió á cada villa. Las de Almazóra continuan por la izquierda del rio y las de Castelló entran en la mina nueva. Hace esta al principio una curva para tomar la direccion nordeste, que es la de las huertas, y sigue oculta por espacio de 8501 palmos valencianos. El terreno taladrado no es siempre de la misma naturaleza; en partes se compone de peña caliza muy dura, en otras de hormigón endurecido y cantos rodados mezclados con marga, prueba de haber corrido por allí en ortro tiempo abundantes aguas; finalmente en otras de marga sumamente arcillosa. La mina ó canal subterráneo tiene

nueve palmos de ancho, y diez de alto en toda su longitud. En partes se han hecho bovedas, donde es presico asegurar el terreno, y en otras de mayor firmeza se formaban al mismo tiempo de la excavacon, cortando en arco lo necesario para dexar el hueco correspondiente. Tambien se abrieron 21 pozos ó respiraderos, por donde se sacabn los escombros. Toda esta obra costó a la villa muy cerca de 34@ pesos”.

En resum: construcció d‘una séquia minada que travessaria de sud a nord quasi tot el terme, construcció de les boqueres, renovació de l‘aqüeducte al barranc del Cocó, i uns partidors nous i fiables (Casa de les Reixes)

4. Relació de topònims del “plano demostrativo de la división de aguas entre Almazora y Castellón” (1790)

 Mantenim el llistat com el va escriure Giner y Allendelagua. A l‘explicació fem observacions de tota mena, tractant de replegar les notícies a l‘abast sobre els topònims més interessants. També afegim variants i algunes ―possibles‖ explicacions sobre el significat o la vida d‘altres. Finalment també anotem la seua pervivència o desaparició.







Plànol d'Almassora a la vora del riu Millars





1- Rambla de la Viuda. Actualment es coneix amb el mateix nom i traçat. Correspon a la rambla que naix al terme d‘Ares i aplega, amb el nom de rambla Carbonera, als Ibarsos on s‘engrava el riu Monlleó per rebatejar-se com a rambla de la Viuda, nom amb què es coneix fins el Millars. Var. Rambla d’en Gonder (Agut, F. I Sorribes, J 1995:. 8); Rambla de l’Algondor (Ribes Pla 1992: 13), Coromines (Onomasticon II:137) creu que hauria d‘accentuar-se Rambla d’Algónder o Algònder i li suposa una etimologia propera a la “Rambla del Pont”. El mateix lingüista (Onomasticon VIII: 84-85) ens aclareix la

significació de “viuda” com a sinònim de “rambla”, riu sec, estèril. Estariem davant d‘una de les moltes tautologies que apareixen a la toponímia. L‘etimologia popular fa d‘aquesta rambla la causa de moltes morts de llauradors que deixen, clar està, moltes viudes.

2- Hermita de Sta. Quiteria. Malgrat tindre indicis de la seua existència anterior és a 1647 quan apareix convertida en “refugi i hospital per a malalts”. L‘actual construcció és de 1682.(Garcia, 1998: 26)

3- Puente de Sta.Quiteria. El Pont de Santa Quitèria va ser construït a 1275 per Pere Dahera, veí de Vila-real (Garcia, 1998:19) per concessió de Jaume I. Al 1581 una riuada el va enderrocar parcialment. Es va refer immediatament amb el remat d‘una creu. El dibuix del mapa només representa tres de les quatre pilastres existents.

4- Camino real antiguo. Sobre el pont de Santa Quitèria discorre el camí Real Antic que Giner Allendelagua el continua, com veiem al ‗plano demostrativo‘, per l‘actual Baixada de Santa Quitèria (?). Tot creuant la rambla i seguint entre les actuals fàbriques de Terracota i l‘Alcorense, atravessa la de Pamesa cap a l‘actual 340 (Camino Real nuevo). No es dibuixa la continuació des de l‘ermita de Santa Quitèria cap al nord, la coneguda via romana que es dirigeix des de Vila-real cap a Borriol (Fletcher, 1955)

5- Río Mijares. Curiosament un coetani seu, Antonio Joseph Cavanilles, en les “Observaciones..” (1795) sempre parla d’ “el Millares” amb un grau menor de castellanització. Pel que fa a la seua etimologia sembla lligada al “mill”, cereal d‘ampli ús en ....‘. Millars esdevindria el col·lectiu botànic o “els camps de mil” tot i que alguns autors han volgut trobar-hi “pedres mil·liars”.

6- Azud de Castellón i Almasora Entre 1886 i 1895 s‘hi va construir, uns metres més amunt, l‘actual assut d‘on prenen les aigües del Millars, Almassora i Castelló2 Avui s‘hi afig un segon assut d‘on Borriana agarra l‘aigua de reg, després d‘abandonar l‘antic (n.14). Aquest dibuix es correspon amb les obres realitzades el 1618 i que incloïen, a més de l‘assut, epígrafs 7 i 8.

7- Casita en donde toman las aguas las dos villas.. Sobre la “casita” es va construir l‘assut de les darreries del XIX, edifici singular que alberga la maquinària i que s‘ha vist coronat per un “menjador” que desfà l‘harmonia del conjunt. Hi ha, a més, la Casa de l‘Assuder de Castelló.

8- Caño y Mina por donde conducen las aguas. Comprén la mina, la Bota i la séquia minada fins passat el Castell Vell on surt a la superfície. El terme “cano” s‘empra encara en moltes comarques per a referir-se a “construcció subterrània per desaiguar terres”. Possiblement fa una repetició en referir-se al “caño y mina” Obres realitzades juntament amb la “casita” el 1618. Hi dibuixa 17 boqueres i no fa esment especial a la Bota, sifó que creua, fins a trenta vares de fondària, (Agut/Sorribes 1995: 13) la Rambla de la Viuda.

Baxo el puente viejo de Santa Quiteria, y ántes de la confluencia del río y rambla de la Viuda, està la azud ó presa de las aguas que sirven para regar los términos de Castelló y Almazóra. Entran en un canal antiguo que sigue hasta la rambla, donde se ocultan para pasar por debaxo del ancho cauce, y continúan siempre ocultas hasta la raíz del cerro llamado de Almanzór, viéndose 18 pozos o respiraderos en esta extensión. (Cavanilles 1991: 104)

9- Azudes antiguos. En senyala dos: un el que està situat a la confluència de la Rambla i el Riu; descobert en realitzar-se el nou pont de la N-340 i datat a 1549. En aquest dibuixa una séquia que deriva cap al terme de Vila-real; l‘altre, l‘assut de la coneguda Caseta dels Moros, datat a 1519, va ser el primer compartit per Almassora i Castelló.

10- Puente nuevo Si bé l‘especificatiu “nou”, “nova” es manté malgrat el pas del temps (pensem en Vilanova o la carretera Nova referida actualment a la d‘Almassora al Grau) en aquest cas “Nuevo” s‘addiu realment amb la immediatesa de la construcció. Allendelagua el dibuixà només uns mesos després de l‘obra acabada. Com deia A. Joseph Cavanilles, tot referint-se a la localització del castell, “...al oriente del magnífico puente construido en estos últimos años”. El pont té la categoria de “monument d‘interés cultural” i ha sofert un eixamplament dels set metres originaris als 16,65 en les obres realitzades el 1954 i un seguit de pilarets per tensar els cables d‘un oblidat ‗trolebús‘. El dibuix reprodueix, fidelment, els quatre tallamars amb les seues torrasses.

Des de l‘abril del 2003 ha deixat de suportar el pas de tot el trànsit de la N-340. Un centenar de metres més amunt ha aparegut un nou “puente Nuevo”.





Plànol del sifó per creuar la Rambla




Assut Almassora i Castelló

  

11- Camino Real nuevo Com veiem al mapa aquest nou traçat escurçava, gràcies al pont, la volta que realitzava l‘antic. Correspon al que, fins ara, hem conegut com la Carretera de València, N-340, actualment desviada cap a l‘oest.

12- Castillo Almansor. Conegut popularment com a castell Vell o castell dels Moros també és esmentat per Cavanilles com situat al cim del “cerro llamado de Almanzor”. Al dibuix del mapa destaca la forma circular amb cinc torres i exempta la façana del riu, úniques restes actuals. La relació entre el cabdill musulmà i el topònim Almassora és fruit d‘una confusió molt antiga i que s‘ha repetit en boca de molts erudits. (Cavanilles, Allendelagua, Madoz, Mundina, Sarthou... i el mateix ambaixador Enrique Beltran).

Altrament Sanchis Guarner, Carme Barceló, Joan Coromines o els nostres estudiosos F.Agut i J.Sorribes han desfet aquesta secular confusió.

13- Acequia descubierta Es correspon amb el conegut tram descobert que, veí de la finca del Millonari, allarga la séquia minada fins la Casa de les Reixes. La realitat actual no mostra cap diferència respecte al dibuix del mapa.

14- Azud de Burriana Conegut, popularment, com les Revalladores -tram de la banda d‘Almassora on la pendent de pedra llisa propiciava l‘esbarjo de grans i menuts- l‘antic Assut de Burriana ha deixat de ser-ho per la recent construcció d‘un assut veí del d‘Almassora-Castelló. D‘aquesta construcció prenien les aigües de reg els termes de Burriana i Nules.

15- Acequia de Burriana També avui, vora la cantera, corre aquesta ampla séquia cap al Secanet per regar Burriana i el terme de Nules.

16- Derramadores Coneguts també com “estalladors” o “almenares” servien com a correctors de les mancances i sobrants de les particions de les aigües. Per això la seua localització al mapa la trobem vora les diverses separacions d‘aigües entre pobles, pretèrites i actuals. Tres dels quatre “derramadores“ pareguts al mapa, amb el guarisme 16, corresponen als que trobem avui: vora la Caseta dels Moros, abans de la Casa de les Reixes i al partidor actual de les séquies dels Molins i de l‘Estret.

17- Casa de los Partidores /reales nuevos/ Coneguda popularment com la Casa de les Reixes, per les proteccions que salven possibles manipulacions d‘aquest partidor, amaga, al seu si, la divisió de les aigües entre Almassora i Castelló. El rei Carles IV, l‘any 1789, va emetre una sentencia de repartiment que ordenava la construcció d‘un nou partidor reial. Els arquitectes Vicent Gascó i Joaquim Martínez foren nomenats per a l‘execució de l‘obra que acabaren el divuit d‘agost de 1789.

Dicho cerro está al oriente del magnífico puente construido en estos últimos años, y desde allí siguen las aguas á descubierto como mil palmos hasta los partidores reales, que son la primera obra. Se reduce á una casa sólida, dentro de la qual está el taxamar, que és el instrumento divisorio de las aguas: entran estas reunidas en un cuerpo, y dando contra el taxamar se parten en dos canales, corriendo por cada uno de ellos la porcion que la propiedad y sentencia definitiva concedió á cada villa. Las de Almazóra continúan por la izquierda del rio, y las de Castelló entran en la mina nueva. (Cavanilles, 1991: 104)

18- Los Partidores reales viejos Situats al capdamunt de la partida de l‘Estret, actualmente segueixen partint aigües d‘Almassora: Séquia de l‘Estret i Séquia dels Molins.

19- Acequia vieja de Castellón. Des d‘aquestos partidors fins el terme de Castelló. Correspon a l‘actual séquia de l‘Estret, primer, i séquia Major o Vila-roja, després. El nom de Major prové del fet que, fins al moment de la construcció dels nous partidors i de la séquia de les Boqueres, era la séquia Major de Castelló. Aquesta séquia patia, segons els castellonencs, les malifetes dels almassorins, raó per la qual, després de molts anys de plets, hom va decidir construir una nova séquia major minada.

Des del primer moment, els almassorins aprofitaven l‘esmentada circumstàcia – la sèquia discorria vora de la muralla- per a prendre aigua, no sols per a beure o regar, sinó també per a altres menesters (escurar, netejat tot tipus d‘atifells de la casa i del treball, abeurar i rentar cavalleries i altres animals, etc). Consegüentment, aquelles pràctiques higièniques execrables solien embrutar l‘aigua que, en aribar a Castelló era utilitzada per a beure i altres usos domèstics.. (Agut i Sorribes 1997: 133)

20- Acequia de Almazora. Actual séquia dels Molins, fins els coneguts com a partidors Reals, veïns de la Molineta “Esta acequia de Almazora es denominada séquia jussana en la documentación dels siglo XIII i principios del XIV, oscilando poco a poco un cambio hasta el nombre propio de Almassora” (Guinot, E./ Selma, S. 2002: 131).



Repartiment d'aigües, principis segle XIII 

Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les

21- Camino del Molino. Es correspon amb l‘actual “Baixada del Molí de Dalt” però, observant el dibuix, partiria de l‘actual Carrer de l‘Alcora –abans anomenat de “Villareal” - i no del carrer Sant Jaume, com avui.

22- Los Molinos del Obispo. Sabut és per tots que els senyors de les viles, en el cas d‘Almassora el bisbe de Tortosa, solien mantenir la propietat directa de molins i forns. De vegades s‘arrendaven. Durant el llarg període del XIII fins a primeries del XIX, època de desamortitzacions, van ser coneguts com a molins del Bisbe. L‘altre molí d‘aquest plànol (76) també pertanyia al bisbe però la seua denominació popular era la de molí Batà.3 A la sentència dictada en el plet de separació de les aigües entre Castelló i Almassora (AHN, sección de Consejos, legajo 8271), aportat per Agut i Sorribes (La Murà 1997:,168 i ss.), al Sr. Bisbe se li reconeix la possessió de més molins encara que els assenyalats: “[...] se sigue perjuicio a los dos molinos de arina, otro de papel, y un batán que posehe en dignidad…”

Hi ha dos molins amb aquest guarisme que corresponen al molí de Dalt, actual serreria, i al de Baix, el recremat molí de Borra, al carrer del Pilar. Dins l‘estudi de Guinot/Selma (2002) i de Garcia (2004) hi ha una detallada descripció dels dos molins i les diverses denominacions que han rebut al llarg dels anys: el molí de Dalt fou conegut al XIX com molí de Santillán, a principi del XX com a molí de Vicente Martinavarro. A darrers del segle passat l‘hem conegut com el molí d‘Humberto. El molí de Baix a 1297 era conegut com molí d‘en Tovarç; fins a meitat del XIX, molí del Bisbe; després molí de Moragrega i,

actualment, es coneix com a molí de Borra.

23- Acequia nueva de Almazora hecha por Castellón. Tram recte de la séquia de l‘Estret. Resulta curiós que Allendelagua precise el fet que va ser “hecha por Castellón”, més si contrastem aquesta afirmació amb la informació que ens facilita Guinot/Selma, on s‘intueix un “jornal de vila”, costum solidari dels veïns d‘un poble. Potser el fet que passara per una propietat de Castelló -l‘Estret- explicara l‘interés d‘Allendelagua per atribuir l‘autoria a Castelló.

En 1790 se abrió un nuevo cauce de la acequia de Almazora en la heredad llamada de l’Estret, desde el puente del primer molino hasta el casco urbano de aquella época, con una longitud aproximada de 680 varas, i evitar la curva del antiguo trazado. Este nuevo tramo tenia una anchura de 4 palmos, y sus paredes, que eran de tierra, medían dos palmos a cada lado. Al pricipio tenía una profundidad de diez palmos y entrando en la villa se reducía a tan sólo cuatro; según el informe de las obras, fue abierta en tan sólo tres días de trabajo de los vecinos.(Guinot, E./ Selma, S. 2002:132)

24- Heredad del estred de la villa de Castellón. Partida de l‘Estret, entre la baixada del Molí de Dalt i l‘actual Fileta del Matadero - 'Rollo del Estred‘ al mapa. L‘estretor de l‘espai comprés entre les dues séquies bateja aquesta partideta.4

25- Rollo del estred. Entre la Séquia Major i la dels Molins. Sembla que correspon a part de l‘actual Fileta del Matadero.

El genèric “roll/ rollo”, avui desconegut en el vocabulari del reg almassorí, és transparent, encara, en moltes comarques valencianes. Entre el Palància i el Xúquer denomina, segons Coromines, un “grau d‘importància mitjana entre les varietats de séquies i sequioles” (DeCat, VII: 409). Altrament Alcaide/Lluesma (1995: 351) defineixen el “roll” com “una pedra amb un forat circular al centre, col·locada al sòl de la séquia i que es tancava amb un tap de fusta quan no n‘eixia aigua”. Aquesta definició ens recorda el nostre “tapó” viu en la toponímia actual “el tapó de Navarro”. El “roll” bateja molts hidrònims en el terme de Godella – roll de Coscollosa, roll de Tormos, roll de l‘Olivera...- i d‘Aldaia-Quart – roll del Barranquet, roll del Dilluns, roll del Mig...- que ens fan pensar que, tot i tractarse, en l‘origen, d‘un element de la séquia, per extensió passa a denominar la fila o braç que rega un tros de terme.

Emili Obiol (1985) en fer un repàs als diveros genèrics del reg de la Plana fa notar que “la terminologia, a més de ser una autèntica confusió de noms, té un marcat accent local que encara destorba més” i anota el paral·lelisme entre les nostres files i els “rolls” de l‘horta de València.

Deixant a banda interessants referències bibliogràfiques sobre el tema, l‘observació d‘aquest PD ens porta a senyalar els “rolls” com a derivacions de l‘antiga séquia Major. No s‘hi pot determinar en el dibuix, però, la diferència amb el “portell / portillo”. Amb tot, podem concloure que el referent dels “rolls” del 1790 són les actuals “files”.

26- Puente del aspero. Localitzat per la Plaça de la Biga fa referència a un pontet per a salvar la séquia Major. Pel que fa al seu significat, hi ha l‘aspró5 com a pedra arenisca, que podria explicar el material d‘aquest pontet. Resulta curiós que Allendelegua no esmenta els altres ponts necessaris perquè els diversos camins que eixien de la vila salven les séquies. La proximitat d‘aquest lloc amb el carrer de l‘Aigua ens fa suposar si aquest era el punt d‘on es prenia aigua, per a ús domèstic, de la séquia Major.

27- Rollo del Dr. Pedro Marzal. Discorre pel Darremur, pegat a l‘antic mur. Torna a la Séquia dels Molins, després del Molí de Baix. La situació del molí de Baix respecte a la Vila és poc afortunada i no ajuda a entendre el lloc on s‘engrava el “rollo” amb la séquia.

28- Parada del oficialat. A l‘actual casa del Serenet mou, segons el PD, la séquia de l‘Oficialat. Actualment, la Séquia Parra- antiga séquia de l‘Oficialat, té la ‘parada‘ davant la Casa del Metge Borillo, en la confluència de la Picadora amb la plaça de Jaume I.

Pel que fa a la institució de l‘oficialat hem de recordar la importància eclesiàstica que Almassora tenía dins la diòcesi de Tortosa. Almassora, senyorejada pel bisbe, era una de les quatre “estacions” del seu bisbat. L‘oficial n‘era l‘encarregat jurídico-administratiu que entenia en causes de l‘organització eclesiàstica. Aquest càrrec apareix al XIII i es tenen notícies que disposava d‘una seu per desenvolupar les seues tasques.6 El genèric “parada” el podem relacionar amb l‘actual “canalat” i/o la “cadireta” que s‘hi posa.

29- Acequia del oficialat. Correspon al recorregut de l‘actual Séquia Parra, avui “conservada” sota les noves urbanitzacions. Les variacions entre el PD i l‘actual traçat es comprenen pel creixement del poble (illa de cases del carrer Sant Pere i el pany que mira, des de Castelló, la Picadora)

30- La Villa de Almasora Idèntic traçat de l‘actual “la Vila”. El topònim “la Vila” encara és d‘ús  universal entre els almassorins i almassorines. Potser el ser nucli festiu i taurí contibueix al coneixement d‘aquest nom de lloc entre la gent de les barriades i dels actuals ravals. Hom suposa que en eixos moments es trobaria emmurallada i amb portals. Pel que fa al nom d‘Almassora el trobem grafiat, en aquest mateix PD, de dos maneres Almasora (4 vegades) i Almazora (2 voltes) i Almazcora com una correció mal grafiada. Aquesta vacil·lació respon, sens dubte, a l‘interés castellanitzador, unes vegades, i a l‘oblit, unes altres.



Boquera-sifó al creuar la Rambla

Antiga sèquia a la Rambla

31- Arravs de Almasora Els ravals d‘Almassora, en eixe moment, correponen als coneguts: Raval de la Trinitat, de la Llenya i de l‘Herba. El poble tenia cases fins “la Raconada del Carrer Sant Marc” i el raval de la Trinitat fins l‘antic Ravalet de l‘Herba. Per ponent no aniria més enllà del carrer Sant Salvador.

32- Camino de Villareal. Ocupava l‘actual carrer de l‘Alcora i la Cossa fins empalmar amb el camí Real Vell, avui desaparegut sota les indústries del polígon Ramonet.

33- Camino de Castellon. Mou pel Carrer de Sant Marc, corre en paral·lel a la Séquia Parra i creua les Boqueres, primer, i el Barranc de la Contesa, després, pel mateix lloc d‘avui, sense pont. Caldria parlar, doncs, d‘un recorregut semblant a l‘actual, tret del tram inicial, que avui reconeixem al carrer de la Trinitat i que, al segle XVIII, ho feia pel raval més desenvolupat, corresponent al carrer Sant Marc. Pensem, a més, que el carrer Major era l‘artèria que creuava la Vila unint els dos trams del camí de Borriana a Castelló.

34- Puente del moreralet Per aquest pont, situat sobre la Séquia Major, discorria l‘inici del “Camino de Benifalí”, més o menys sobre l‘actual plaça del rei En Jaume. L‘existència de moreres al segle XVIII dins el terme d‘Almassora va unida a la producció de seda, 10.000 lliures segons les observacions de Cavanilles, coetànies del PD (Cavanilles, 1991:106).

35- Portillo de la lavandera. El recorregut de la Llavanera coincideix amb un dels trams actuals, el més aveïnat al poble que aplega fins la séquia dels Molins a l‘altura de la Molineta, abans dels partidors Reals. El PD situa el guarisme damunt l‘actual portell de la Llavanera, vora Huerto Romero. L‘aigua que prenia Almassora a través d‘aquest portell va ser qüestionada en els successius litigis amb Castelló.

El genèric “portell” –castellanitzat com a “portillo” al PD- amb el significat actual que té en Almassora “làmina de metall o ciment que serveix per tancar i obrir el pas de l‘aigua a un Hort” no apareix als diversos diccionaris consultats. Sí que ho fa, però, amb el nom de “portella”. Coromines, altrament, defineix “portell” (DeCat, VI: 725) com un “pas obert en una tanca o una séquia” (a Castelló de la .Plana no en distingeixen la sequiola que hi passa: “de la séquia d‘Almalafa naixen altres séquies menudes i portells”, 1961)‘ Aquestes paraules del filòleg ens aporten diverses reflexions:  a) l‘extensió metonímica del mot “portell” a la “fila” que dóna reg,  b) que a Castelló, el 1961, “portell” encara era sinònim de “fila o fillola”,  c) que al 1790 també tindria aquest significat extens.

En l‘actualitat, dins la toponímia castellonenca(Arasa/Gimeno, 1993: 56) hi ha diversos topònims, referits a cursos d‘aigua, amb el genèric portell: portell del Guatlo, portell de l‘Assut i portell del Cap.

36- Rollo de Martinet.  Entre el partidor de la Llavanera i el camí del Pont de Salvà trobem -ara soterrats-, tres files -de sud a nord: Canyisset, Safont i Fonda-. Aquest Rollo de Martinet hauria de correspondre‘s amb una de les dues primeres.

37- Rollo del Primisiari. Per la seua ubicació podria correspondre‘s amb la Fila Fonda. Pel que fa a l‘especificatiu d‘aquest topònim ens recorda la “primícia” com a impost eclesiàstic sobre els primers fruits i la persona encarregada de cobrar-los. Almassora, vila de senyoriu eclesiàtic, devia ser lloc on aquest impost es cobrava amb regularitat i vehemència, mentre el Sr. Bisbe de Tortosa la va posseir.

38- Puente y Camino de Salvá. Primer tram del camí dels Clots, conegut com camí del Pont de Salvar. Per la seua importància, hom suposa que el pont saltava la séquia Major, més ampla que la de l‘Oficialat que també estava creuada pel camí de Salvà.

La primera cosa que ens sorprén és la pronunciació que ha aconseguit en l‘actualitat “Camí del Pont de Salv”. Si observem altres topònims del mapa, veiem que mantenen la “-r” (moliner, olivar...). L‘actual topònim sembla, doncs, una etimologia popular per ser “el pont de ‘salvar‘ la séquia”, desoint el possible origen antroponímic del cognom Salvà.

39- Rollo de la Sisterneta. Una de les filetes de la séquia Major. En la toponímia viva actual l‘hidrònim “cisterna” no apareix en tot el terme, tot i ser comú dins el lèxic local.

40- Rollo de la Clausella. Fileta de la séquia Major. Destaquem la feminització del cognom com un dels recursos emprats per a la formació de malnoms (Bernat/Guardiola, 1992: 447) Aquest cognom és considerat un cognom almassorí per antonomàsia.

41- Rollo del olivar de Llaser. El topònim ens recorda el conreu de l‘olivera que només ha quedat en aïllades veïnes d‘algunes alqueries i un topònim proper a l‘Ereta anomenat la “Fileta dels Olivarets” que testimonia el passat d‘aquest conreu. Pel que fa al cognom també mostra vitalitat actualment “Llàcer” i, fins i tot, un topònim de propera mort industrial “el Pinar de Llàcer”.

42- Rollo de Josef Renau. Fileta de la séquia Major

43- Rollo del Idalgo. Potser es tracte només del cognom Hidalgo, avui viu entre nosaltres, i no hagem de cercar cap nissaga noble. Amb tot, l‘article de la contracció “del” ens deixa el dubte. Potser la dèria castellanitzadora porte a confusió a l‘autor.

44- Rollo de la fila rocha. Uneix la “Acequia de la filla rocha vieja” amb “Acequia nueva de Almalafa”.7

45- La linea de las Boqueras de la Acequia nueva. Les boqueres dibuixades coincideixen, en número, amb les existents fins els anys 70. Actualment han desaparegut les del carrer batejat com a “de les Boqueres”. Curiosament les boqueres que avui encara es conserven (davant el Millonari i a la Carretereta de la Foia) no apareixen al dibuix.

46- Partidor de Castellon, Almalafa, Fadrell y Vilamargo. Situat vora el barranc de la Contesa, abans que la séquia Major creue aquest barranquet. Partidor necessari per al nou plantejament de les aigües de Castelló que obviaven l‘antiga séquia Major i la de la Malafa que ara quedarà per al reg del terme d‘Almassora.

47- La Canal (Vg. Lám. VIII i IX) Pas elevat de la séquia de Castelló per salvar el Barranquet (antic barranc de la Contesa o del Cocó). Està construïda sobre el mateix lloc que l‘antic pas de la séquia de Castelló (lám. IX, núm. 8, antigua acequia de Castellón) i la senyalització de ‘cimientos antiguos‘ (làm. VIII, núm. 7).

La acequia Mayor de Castelló, en su trazado inicial, iba bordeando las terrazas inmediatas a la población de Almassora, en la partida de Vila-roja, con un desnivel progresivo. Su trazado curvo hacía una inflexión hacia el interior para buscar el punto más estrecho por donde cruzar el barranquet de Almassora que divide este término y el de Castelló.

El punto escogido fue una garganta estrecha y de fuerte desnivel. La construcción realizada consistió en un acueducto muy sólido, con un solo arco rebajado cuyo ojo u obertura no tiene más de 2 metros de altura y 6,30 de ancho. Todo él está construido con silleria, presentando indicios de alguna reparaciones más recientes. La obra se asemeja más a un puente que no al clásico acueducto, puesto que sobre el arco se levanta una gruesa pared de más de tres metros, hecha con mamposteria y enfoscada con cal. La altura total del acueducto es de 5,40 metros y su longitud supera los 35. En la parte de envite de la corriente dispone de muros de refuerzo cuyas esquinas están biseladas y construidas con sillares para encauzar las aguas.

En la parte superior se dispone el canal, inicialmente descubierto y desde hace un tiempo con una cubierta de hormigón. En este punto la acequia tenía un ancho de 2,20 metros y las paredes laterales estaban rematadas con sillares trabajados, pertenecientes propbablemente a las mejoras efectuadas a finales del siglo XVIII(Guinot, Selma 2002 ).

A la làmina VIII (núm. 6) apareix explícita l‘etiologia del Barranc del Cocó ‘la cuevecita’ en donde se recoge agua para bever (nom amb què es coneixia aquest barranquet a les primeries del segle passat)

48- Derramador de la Canal. A la làmina IX (núm. 5) i a la VIII (1,2 i 3) podem observar-la amb detall. Abocava les aigües sobrants al Barranquet.

49- Mina de la Acequia de Castellon. Tram de la séquia de Castelló que en l‘actualitat passa soterrada davall el Barri del Pou de la Riba. Hi dibuixa tres boqueres, desaparegudes en l‘actualitat.

50- Acequia descubierta de Castellon. En l‘actualitat discorre fins el Molí Casalduch.

 



Interior d'una boquera

51- Barranco de Almasora. Hom ha pensat sempre que el ‘barranc‘ ha servit de límit natural entre els termes d‘Almassora i Castelló, almenys pels voltants de ‘la Canal‘. Si observem el PD, però, veiem que els mollons apareixen al marge dret del barranc i no al seu bell mig com caldria esperar.

El barranc d‘Almassora ha rebut diversos noms al llarg de la història. Un antic barranc de la Contesa que manifesta els conflictes entre els dos termes; barranc del Cocó encara conegut pels nostres majors (vg. núm.47) i el Barranquet com a nom popular no sols del corrent hidrogràfic sinó del barri que l‘envolta.

52- Acequia nueva de Almalafa. Braç que mou del partidor (núm. 46PD) i davalla cap a l‘est, passant pel Molí Catxo. En un primer tram ocupa el caixer de l‘antiga séquia Major de Castelló.

53- La filla rocha nueva. Bracet provinent de la ‗Nueva de ‘Almalafa‘ (núm. 52) d‘on pren ara l‘aigua la fila Roja. La seua direcció, per tant, és N-S.

54- Acequia de la filla rocha vieja. Actualment coneguda com la Fila Roja, fa de mitgera entre els termes d‘Almassora i Castelló en el tram comprés entre la Séquia Major i el Caminàs. Mor a la séquia Malafa d‘Almassora, davant la venta de Palmito.

55- Camino de Fadrell. Nom que rep el tram del Caminàs comprés entre el camí dels Clots i el terme de Castelló. Resulta estrany que en aquest PD, tan minuciós per a alguns aspectes, no aparega el traçat correcte del Caminàs i la seua continuació pel terme d‘Almassora. Actualment el camí de Fadrell també és conegut com carretera de Sant Jaume (en procés d‘ample creixement) per passar per aquesta ermita. El seu recorregut va de ponent a llevant, perpendicular al traçat que portava aquest ‘camino de Fadrell‘

56- Salto de la novia. Al mapa apareix com un accident del barranc. Actualment dóna nom a un dels molins del Caminàs (construït a les darreries del XIX).

57- Partidores nuevos de Almalafa y Valero. Aquest partidor es troba vora el Caminàs proper al molló M-16, dins el terme de Castelló (colze de la Malafa d‘Almassora, quan gira en direcció a llevant).

58- Acequia de Valero. La séquia de Valero discorre, avui, paral·lela a la Malafa de Castelló fins el molí de Salt de la Nóvia que es troba damunt mateix aprofitant-ne la seua força. Després la séquia de Valero es correspon amb trams del mateix barranquet

59- Acequia michira nueva. A banda de l‘ortografia i la confusió ‘michera‘/‘michira‘ en l‘actualitat trobem aquesta séquia coneguda com la fila Primera de Fadrell.8 Mitgera respon al fet de partir dos termes (Almassora i Castelló). Actualment els almassorins coneixen la Mitgera com l‘escorrent o sequiol que parteix els dos pobles en el tram final i costaner (Entre el Serrallo i la partida de l‘Om Blanc). Aquest escorrent rep, a Castelló, el nom de escorredor de la Font fent referència a la desapareguda font de la Rabassota (Barrassota a Castelló).

60- Mojones que dividen el termino de las dos villas. Els mollons actuals (alguns desapareguts, denotant la cura del nostre patrimoni) i la ratlla d‘entre termes no coincideixen, en l‘actualitat, amb allò que veiem representat al mapa. Cal considerar la variable minuciositat del PD. En uns aspectes s‘adiu amb el treball precís i en d‘altres queda com a element il·lustratiu poc rigorós. Giner y Allendelagua representa, al PD, tres mollons amb el guarisme 60. Avui, tant almassorins com castellonencs, donen per bona la Canal com marge mitger dels dos termes. En el PD, però, tot el Barranquet i les obres de la Canal queden dins el terme de Castelló. Els mollons primers restarien dins l‘actual barri de Corell. L‘últim molló, que apareix vora la Michira Vieja, el trobem, avui, abans de la unió en paral·lel de les dues ‘michira Vieja‘ i ‘michira Nueva‘.

61- Acequia michira vieja. Actualment discorre la Malafa d‘Almassora paral·lela i junt a al Primera Fila de Fadrell que, com hem vist, rebia la denominació de Michira Nueva. Amb la nova séquia Major de Castelló, es pren l‘aigua per regar la partida de Fadrell a partir de la acequia nueva de Almalafa. Per tant, la Michira Vieja quedava com a braç de l‘antiga séquia Major, que ara serveix els interessos d‘Almassora. Apareixia, doncs, una Nueva Michira que correrà paral·lela a la vella. Avui corren amb el nom de Malafa d‘Almassora (la Michira Vieja) i Primera Fila de Fadrell (la Michira Nueva).

62- Rollo Llansola. S‘enceta ací, fins el guarisme 78, un seguit de filetes de reg nascudes de la Malafa. Giner y Allendelagua les bateja com a ‘rollo‘ o ‘portillo‘ sense dibuix precís que ens ajude a entendre si hi ha alguna diferenciació (vg Introducció).  En un primer tram, fins el camí dels Clots, -Camino de Salvá-, en l‘actualitat, podem distingir la fila Fonda que es trobaria pels voltants del 65; la fila Mandola, vora la carretera Nova – Almassora/ el Grau- i la fila Quarta de la Malafa, vora el mateix camí dels Clots. Pel que fa a l‘especificatiu, Llansola és avui un cognom amb prou vitalitat dins el poble d‘Almassora.

Ha donat, fins i tot, el malnom Llansoleta.

63- Partidores antiguos de Guimerá. Actualment desconeixem la seua existència. Pensem que el tram que seguia cap a Castelló perd la seua missió en rebre l‘aigua des de la ‘Almalafa Nueva‘. Amb tot, antigament partia les aigües que seguien cap a Castelló dels darrers portells que regaven terme d‘Almassora i de la ‘Michira Vieja‘.

64- Portillo de Jayme Altava. Com a cognom és conegut a la Plana però no té forta implantació al nostre poble.

65- Rollo de Roch Moliner. Destaquem la inexistent castellanització d‘un nom tan nostre com Roc que troba en un carrer de la Vila el seu sant.

66- Rollo de Vicente Rovira. Encara avui trobaríem alguns almassorins batejats amb el mateix nom i cognom.

67- Rollo de Claramonte. Potser un dels llinatges més abundants en l‘Almassora llauradora.

68- Rollo de los Claramontes. Malnominalització del cognom a través de la pluralització i la presència de l‘article.

69- Rollo del Olivar. Pel que fa a la presència de l‘olivera en l‘actualitat no deixa de ser un arbre aïllat en algunes alqueries o l‘ornament importat per a moltes vil·les i urbanitzacions modernes. Ens queda, però, la presència d‘un topònim, la séquia dels Olivarets, no lluny de l‘Ereta. A finals del XVIII, la presència de l‘olivera queda palesa en la producció d‘oli que ens mostren observacions de Cavanilles: ‘5.000 arrobas de aceyte‘

70- Rollo de Ordaz. També és un cognom que es manté dins el nostre poble.



Mesurador d'aigües

Aigües surtint de la mina

71- Rollo de Arquinbau. Arquimbau, cognom existent en l‘Almassora actual.

72- Portillo de Greces Dins l‘antroponímia almassorina no apareix aquest cognom que té presència toponímica, a la partida de la Coscollosa, en el terme veí de Castelló: la fila i sénia de Gresses(Gimeno/Arasa, 1993: 127 i 47).

73- Portillo de Vidal Cognom de forta presència al nostre poble.

74- Partidor de Llansola Sembla coincidir amb el traçat actual del bracet de la Malafa que, eixint del mateix molí Batà, corre per l‘esquerra de la séquia Malafa.

75- Camino de Benifalí. Aquest sinuós camí que, en l‘actualitat, aplega fins la mar i dóna nom a la platja nord de la costa almassorina, compta amb diverses variants ortogràfiques –Benafalil al 1297- (Garcia Edo, V. 1994:.129) i fonètiques: molts hem sentit dir als nostres majors parlar del camí Manafelí. L‘assimilació de nasals és un fenomen fonètic corrent com ‘moniato‘ per ‘boniato‘. Benafelí és una altra petja aràbiga dins el nostre terme. Ben ‘fill‘ i el seu plural beni ‘fills‘ ha batejat molts pobles de les nostres contrades, Benicàssim p.e. De vegades, però, es tracta d‘una arrel que cal relacionar amb el llatí penna com en el cas de Benafigos. El nostre topònim, però, sí que s‘origina en l‘àrab i la seua significació només troba dubtes entre si es tracta d‘Iben al Fel·lah ‘el fill del llaurador‘ o si ha hagut una contracció de Beni-al-Falahin ‘els fills dels llauradors‘, tal i com esmenta el mestre Coromines. També tindria la mateixa arrel la partida del secà que compartim amb el terme de Castelló, la Benadresa.

76- Molino Batan. El Batà dóna nom a un molí, una partida i una séquia que encara rega la partida. Un molí batà és aquell on es feien draps o també ‘molí batedor de cuiros‘. Hi ha molts batans i batanets estesos per la nostra geografia, el Batanet de Benassal, vora el Monlleó, o els diversos batans del riu d‘Alcoi. La seua arrel és aràbiga battan amb el mateix significat.

El antiguo batán estaba situado a la derecha del camino de Benafeli, justo en el cruce con la acequia de Almalafa que, antes de la separación de aguas entre Castelló i Almassora en 1789, llevaba uno de los caudales mayores y más regulares, pues aún hoy la acequia dispone deriego continuo. En 1297 se documenta un molino arinero bajo la denominación de molí Benafelí. La propiedad correspondía al obispo de Tortosa, que en 1396 lo tenía arrendado a Alamany Albinyana. En ese momento, el mismo edificio contenía un molino de harina y también un batán. Se trata de la primera referència a este tipo de molino que después se continuarà repitiendo de forma esporádica hasta el siglo XVIII, cuando es probable que compartiese actividad con un molino de papel. La separación de las aguas encionadas entre las dos poblaciones redujo notablemente el caudal de la acequia de Almalafa, dificultando el funcionamiento correcto del molino. De hecho faltan referencias a lo largo del siglo XIX, pero volvemos a encontrarlo a principios del XX en la Ordenanza de riego, en manos de Peregrina Monferrer, aunque funcionando como harinero (Guinot, Selma 2002: 141).

Batà ha donat, també, alguns malnoms com el Batanero, la Batanera i, el Bato, el Batet i la Bata..

77- Portillo de Josef Esteve. Hi ha un Josefus Esteve, beneficiat de la Parroquia de la Nativitat d‘Almassora al 1685 (Pons Gómez, V, 1991:126). Esteve continua, avui, com un cognom ple de vitalitat almassorina.

78- Rollo de Almalafa. Correspon avui en algun dels regs que mouen de la séquia del Batà entre el camí de la Mar i el camí Benafelí. L‘actual séquia del Batà encara no existia com a filla dels partidors del Braç del Rector, com podeu observar al PD.

79- Balsa del Bañador. Bassa de la Llavanera dins el tancat de Cuevas, avui desaparegut sota una de les noves urbanitzacions, veïna de les també desaparegudes Carotes. Si bé la séquia Llavanera explica amb l‘especificatiu el seu ús domèstic, aquest ‘banyador‘ ens recorda, més aviat, el món del cànem, tan abundant al nostre terme al segle XVIII –2500 arroves de producció, en xifres de Cavanilles.

80- Camino de la mar. Curiosa feminització de la castellanització a què ens té avesats. Dibuixa al camí la revolta del Xurro que encara avui es manifesta vora la rotonda del camí de la Mar.

81- Partido de Moncarro, del Medio y Almalafa. Actualment coneguts com a partidors Reals, veïns de la Molineta.




Casa de les Reixes, partidor d'aigües d'Almassora i Castelló

 

82- Acequia de Almalafa. Els tres guarismes que assenyalen al PD la seua extensió apleguen fins el Camí dels Clots (Camino de Salvá), tot i que, actualment, la séquia Malafa, dins d‘Almassora, continua fins el molló del Caminàs i gira cap a la mar fitant els dos termes. Aquesta definició desapareix en el PD a favor de la ‗Michira vieja‘ per on hauria de córrer paral·lelalment la Malafa d‘Almassora, cas que ja hi fóra. Com a partida i reg, la Malafa, s‘estén al terme veí de Castelló. Carme Barceló (1983: 90) aventura l‘etimologia àrab del nom: al-mallaha ‘la salina‘ i explica: “un dels primers impostos del rei Jaume I al

nou regne va ser ‘la sal de Borriana‘ que en època àrab podia haver estat per aquest indret”.

83- Acequia del Medio. La seua ubicació al bell mig de Moncarro i Almalafa obvia el significat. El primer tram es coneix, avui, com a Braç del Rector. Després dels partidors Nous sí que hi ha una séquia coneguda com a Partidor del Mig que rega entre la del Batà i la Tarongera –situació que justifica novament el significat-  una ampla zona de l‘horta fins la mar.

84- Acequia de Moncarro. Actualment és coneguda com la séquia de Vilamoncarro que discorre entre el camí de la Mar i el riu Millars i rega les partides de Sant Antoni, Vilamoncarro, el Bosc i el Pla de la Torre. Mou dels malnomenats partidors Reals juntament amb el Braç del Rector i la Malafa, com bé ho replega el PD. Coromines (Onomasticon V: ,291) ens parla d‘aquest topònim ―Vilamoncarro a la Plana de Castelló, termes d‘Almassora i Borriana [sic]. Nom d‘una séquia i d‘una antiga alqueria. És un dels tres ‘partidors reals de la séquia gran’, em diuen a Almassora: ―Vilamoncarro, Almalafa i el Braç del Retor. Però allí també ho donen com a nom d‘una partida extensa, entre pla i muntanya [sic] i fins em donen una foto amb el nom escurçat i un poc deformat, Montcarro; d‘altra banda, en fonts més o menys antigues V. Forner ho troba com a nom d‘una alqueria de Borriana, i en forma més conservadora en la inicial si bé escapçada de la terminació: Benimocar; i en un altra, on llegeix erròniament ‘t‘ per ‘c‘: Benimutar.

Dins aquest extens article sobre el nostre topònim, Coromines ens parla de la seua etimologia ―el partidor de Vilamoncarro de la Plana ve de Iben al-muqárrar, o sigui ‘el del muqárrar’ nom del braç de séquia on es pagava aquest dret. Coromines ens havia explicat que es tracta d‘una mena de taxa pel dret de neteja dels residus, bé siguen de la mateixa séquia o dels detritus urbans. També (Onomasticon VIII: 39) dins l‘entrada Vilamoncarro dóna solucions diferents ―.. resulta de Ibin al-muqárrab ‘la de l‘ofrena‘. Es repeteix sense Ibn en el nom de la Mucarra o Muncarra a Carlet i Alginet.

Sí que volem destacar la forma escurçada que replega Giner Allendelagua ‘Moncarro‘ sense ‘vila‘ que l‘acompanye.

85- Rollo y Acequia del Rio. Aquesta entrada ens alerta sobre la diferenciació de rollo i séquia. Avui rep el nom de fila de la Molineta i, com es veu al PD, pren l‘aigua immediatament abans del molí de Baix. Rega l‘espai comprés entre la séquia dels Molins i el riu que batejava l‘antic topònim. Una observació més que es desprén del dibuix és la seua llargària. Avui, amb l‘existència del reg de la Tarongera i de les seues files, aquesta fileta de la Molineta s‘acurta.

86- Camino de Burriana. Es correspon amb el conegut camí Vell de Borriana que, des de la Molineta aboca al riu Millars. No hi ha al PD cap indicació de pont, palanca, pontarró o passera. L‘anomenat pont de les Tres Viles no va aplegar a construir-se i el pont del Secanet és del segle XX. No té en compte la ratlla entre Vila-real i Burriana, desapareguda al mapa.




Partidor d'aigües: sèquia de l'Estret (esquerra) i dels molins (dreta)

5.- Observacions finals

Què queda del mapa?.

Entre el 1790 que ens mostra el Plano Descriptivo i el 2005, 215 anys després, el poble d‘Almassora ha tingut un creixement (?) progressiu, encara que les grans transformacions s‘han fet ràpidament a les darreries del segle XX i els anys actuals.

A partir dels anys seixantes del segle passat van anar urbanitzant-se les vores de les Boqueres (aquelles que a finals del segle XVIII estaven tant allunaydes del poble): la urbanització del carrer va anar fent desaparéixer la línia de Boqueres que anava des de la Foia fins a la ratlla de Castelló. La zona de la Foia, encara que actualment està pràcticament urbanitzada, conserva la presència de diverses boqueres.

A finals del segle XX el traçat de la carretera de Borriana per tota la banda est del poble ha provocat diversos canvis en l‘estructura de les séquies, i a més, la conversió en zona urbana de tot l‘espai fins el casc urbà.

Actualment la totalitat de l‘horta regada per la séquia Parra i la séquia Vila-roja ha desaparegut. La transformació és consequència de la darrera modificació del Pla General d‘Ordenació Urbana (1996) que va fer urbana tota la franja veïna del poble que havia deixat la nova carretera de Borriana. Tots els horts han desaparegut i les séquies, soterrades.

Avui la realitat és clara: el secà –que no apareix al PD- per a la indústria i l‘horta veïna al poble urbanitzada.

5.1 Dissortada actualitat dels dibuixos

Sempre havíem cregut que la toponímia de les terres de l‘interior, pel seu despoblament, mereixien una acció d‘urgència. Hi havia una mena de ‘salvació dels mots‘ en el fet de recollir tots els noms de lloc que poguérem, abans que la generació que coneixia barrancs, tossals i foies s‘emportara els bells topònims que han batejat, durant segles, cada racó.

En la franja costanera, altrament, la vitalitat del reg, dels horts i dels centenars de camins i carreteretes no insinuava la mort de cap topònim. No comptàvem, però, amb l‘acceleració tan espectacular de dos factors que han modificat el paisatge de la Plana: industrialització i urbanització. No es tracta, ho sabem, de cap novetat. La pèrdua progressiva del món agrícola a favor de l‘industrial porta ja unes dècades redibuixant el nostre marc geogràfic. En els darrers anys, però, s‘han produït uns canvis que auguren la desaparició de molts espais agrícoles i el soterrat de tants topònims que els batejaven.

A Almassora el nou PGOU i la liberalització urbanística, que permeten es diferents administracions, han transformat el Secà en sòl industrial i l‘Horta comença a empetitir-se amb l‘especulació creixent de tantes immobiliàries.

La séquia Parra, soterrada per noves urbanitzacions, pot esdevindre inútil en poc de temps. No sabem quant li queda a l‘antiquíssima séquia Major/Vila-roja o a la Llavanera. La dels Molins, avergonyida, s‘ha amagat. També Castelló ha desplaçat la seua séquia Major a les noves circumvalacions. Alguns de tot açò en diuen ‘progrés‘.

Altrament, les fanecades que encara no han estat transformades en metres quadrats de solars també han conegut una transformació en el seu sistema de reg. El goteig obviarà les séquies mare i els braços, les files i filetes. Tubs negres i grossos recorren soterrats els horts del nostre terme. Amb tot, la funció d‘escorrentia mantidrà, mentre quede horta, tota la xarxa del reg antic amb els seus noms.



Portell de reg, entrant l'aigua a l'hort

Vareta de Vilamoncarro
(testimoni del dret d'aigua)

5.2 I alguna esperança

El creixement urbanístic del litoral valencià està fent desaparèixer el paisatge agrícola i deixant en l‘oblit una cultura mil·lenària i un feix de topònims que batejaven cada colp d‘aixada. Les fileres d‘adossats, que com a nínxols marquen el cementeri del sòl que engolixen, han soterrat séquies i braços, files i rolls. Els nous carrers, abocats a batejos capriciosos del polític de torn, haurien de respectar el passat que quitranen.

El seminari ‘Viure Ací‘ de l‘IES Àlvaro Falomir d‘Almassora, amb un primer recull de la toponímia del reg, va coure més d‘un centenar de taulellets amb els noms de les séquies de l‘horta d‘aquest terme. El sindicat de Regants, orgullós d‘aquest patrimoni, va col·locar els noms de la memòria en aquells punts de la séquia més visitats pels llauradors. Aquella experiència, la publicació i difusió del fullet de Toponímia del Pobles Valencians del nostre poble i la persistència en la reivindicació de la toponímia com a patrimoni dels almassorins i almassorines han fet que els polítics responsables ens hagen requerit a l‘hora de batejar un seguit de nous carrers oberts per aquesta fam urbanitzadora. A través del Servei de Dinamització Lingüística de l‘Ajuntament se‘ns ha permés que es mantinguen els noms soterrats.

En els criteris predomina el manteniment d‘aquella toponímia popular, el referent de la qual ha desaparegut. En la zona de la mar la quantitat de sòl urbanitzable ha esgotat els referents a, partides, pous, escorrents o antigues fonts. Se‘ns ha permés, aleshores, recuperar el lèxic del reg: la Vareta, els Regadors o genèrics com Escorrent bategen carrers veïns dels vents de Ponent, Llevant o Gregal, fixats en una època anterior, de nul creixement.

El Plànol Descriptiu de 1790 ens ha fet incorporar, al costat de topònims vius com la Llavanera, alguns històrics com la Bassa del Banyador en noves urbanitzacions que, a la nit, enlluernen l‘antiga foscor dels tarongers.

La riquesa cultural que atresoren els topònims ha de mantenir-se viva ni que només siga en la retolació. Els rètols dels carrers se‘ns mostren com a interrogants d‘un passat que la gent d‘Almassora hauria de conèixer per millor estimar-la. El poble que oblida el seu passat...

 

Regs romans

Josep Mª Doñate. Publicat al programa de festes de 1984

Per l’amistat i col · laboració en el treball d’investigar, que m’uneix als historiadors d’Almassora senyors Agut i Sorribes, que m’ho van suggerir, així com del meu vincle almassorí derivat de la meua àvia paterna, que va viure entranyablement lligada al record dels seus anys d’infància i joventut passats en la seua Almassora natal i del seu entorn cultural procedien, conseqüentment, les històries

primeres que van obrir el meu sentit infantil a la curiositat per les coses passades, vaig accedir a oferir aquesta que tan bé ha guanyat el títol de ciutat, les primícies d’uns estudis que estan pendents de publicació sistemàtica però que, en realitat, no tenen per què seguir romanent ocults a un poble que sent per la seua història l’interès que Almassora està demostrant sentir.
Em referisc a unes activitats que afecten la protohistòria almassorina, ja que es remunten ni menys ni més que a època romana, i que indiquen fins a quin punt aquest laboriós poble va saber reunir recursos per utilitzar en el seu profit part del cabal del riu que, ahir molt més que avui, estava fortament arrelat a la base dels recursos vitals dels habitants de l’àrea geogràfica puguem o no considerar-la com contenidora, ja, d’un veritable nucli humà. El dubte, però, no treu interès a l’assumpte ni mèrits als contemporanis que tenen perfecte dret, crec jo, a vincular a la seua història l’home protagonista d’aquells laboriosos avatars encara que probablement no de la seua ètnia, si bé això últim no hi ha ningú capaç de demostrar-ho.

I dic, a títol il·lustratiu, que en els confins de l’actual terme, allà a la Ratlla d’Onda, hi ha (o va existir per vergonya nostra) el conegut i potser recuperable complex arqueològic denominat el Torrelló d’Almassora, veritable laberint de restes i construccions que, sense concedir massa a la imaginació, es poden tenir per veritable esbós d’un poblat, bé que resulte molt aventurat relacionar-lo amb la vella Almassora darrere la seua pista van, molt encaminats, els senyors Sorribes i Agut.

Però tornem al Millars, aquest riu providencial per a la nostra existència i que, per ser-ho ja en aquella època, conduïa un cabal molt superior al del nostre temps i això està demostrat pel temor que encara a l’Edat Mitjana es tenia a les incursions dels normands que, amb les seues lleugeres embarcacions, havien remuntat cursos fluvials de menor entitat. Pel Millars, ja en la baixa època, es transportava mitjançant rais la fusta de les serres veïnes. De qualsevol manera prova que aquest temor estava molt justificat la torre que es va construir, per l’any vuit-cents i escaig de la nostra era per a la defensa dels pobles riberencs de la cobdícia d’aquests pirates. Torre de la qual, certament, no quedava pedra sobre pedra quan al segle XVI es va iniciar la construcció de la que en el mateix emplaçament va pagar el Mestre Racional per protegir-los, aquesta vegada, d’altres pirates, els berberiscos capitanejats per Barba-roja.

 Però Els almassorins del segle IX no guardarien record, sens dubte, dels quals en l’anomenada era d’August explotaren les seus fèrtils terres mitjançant les seus vil.les, unitat econòmica-administrativa d’explotació agrària que agrupava, al voltant de determinada família d’origen en general metropolità, a tota una clientela d’esclaus i lliberts, sense menysprear naturalment el material humà d’origen indígena. I aquest és el moment a què referim la informació objecte d’aquest article sobre els canals que van servir per elevar, des del llit del riu fins a les vil.les o terres centuriadas, l’aigua capaç de posar-les en producció.

Seguint les petjades dels meus estudis relacionats amb aquest tipus de canals a la part de Vila - real , i encoratjat pel professor Sánchez Adell a través d’una recensió que de les conseqüents monografies em va fer al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura , vaig emprendre el reconeixement de la marge esquerra del riu amb els antecedents que tenia d’anteriors prospeccions , meues i comunicades pel meu paisà i bon amic el botànic Calduc , tan vinculat a Almassora , i que lamentava la decisió d’un Ajuntament d’allà per la primera meitat del segle que, per facilitar el pas , va fer enderrocar el mur de mamposteria romana que formava com el parament exterior d’una sèquia adossada , mitjançant excavació , a la cantera en el paratge on ara s’han construït uns paellers , en l’ermitori de Santa Quitèria . La roca en qüestió , on encara es pot observar la línia de l’excavació , forma allà com un eixent i està perforada per un túnel , de curt abast i que , certament , no té res a veure amb això .

Des d’allí i enganxada al penya-segat, vam anar observant, superat l’assut, l’empremta del canal que, amb lògiques interrupcions en paratges més castigats per l’erosió, arriba fins a la confluència del Millars fins a la Rambla de la Vídua, d’amplada creuava el canal encara que sense cap element visible que ens permetisca afirmar si ho feia pel túnel o mitjançant aqüeducte. No obstant això la majoria de les probabilitats, diguem que fins al 95%, les considerem a favor de l’aqüeducte per ser aquest el recurs generalment emprat pels romans amb preferència al sifó. És clar que, com hem dit, no hi ha en superfície resta algun que avale el que s’ha dit, contra el que passa, per exemple en el terme de Vila-real al riu Sec, però és que cal veure com se les gastava aquesta rambla quan se sortia de mare.

I tornant al punt de partida , als voltants de l’ermitori , remuntem aquesta vegada , rastrejant el curs possible de la sèquia fins passat el pont , on queda senyal evident del seu pas , entrada i sortida, per la pedrera mitjançant un túnel en part conservat i en part solsit ja, precisament aquesta última en el lloc on ara es construeix l’ancoratge lateral esquerre de la presa del pantà . Llàstima que aquesta obra , de tan evident utilitat per als pobles que la subvencionen , haja hagut de sacrificar a l’altar del progrés els abundants vestigis que a partir d’aquest punt eren , fins fa pocs dies , observables en tota la zona , entre ells el llarg túnel que va poder servir a la nostra època per a la conducció de l’element motriu del molí de serrar pedra que a 1776 va construir , fundat en un concedit dret d’aigües , el senyor Bartolomé Montserrat i des d‘aleshores conegut per aquest mateix nom , per l’advocació de la imatge catalana que el fundador va vincular al seu cognom.

Posada al descobert el que podriem dir infraestructura del riu per aquesta mateixa obra (no hi ha mal que per bé no vinga) va aparèixer clar que en els segles segon i tercer de la nostra era es va construir la presa al mateix lloc en què el senyor Bartolomé Montserrat construí la seua (i així havia de ser perquè es va valer del mateix túnel per a la conducció de l’aigua al seu molí) és a dir, en la qual sempre s’ha tingut per la Parà del molí, on les construccions antigues i modernes es confonien en residual artifici destinat a embocar les aigües cap al túnel.

I , prosseguint les investigacions , en pla d’esgotar totes les possibilitats d’existència de nous artificis hidràulics , no dubtem , encara que amb cert escepticisme inicial , a portar les nostres prospeccions fins a la Rambla mateixa de la Viuda . I la nostra sorpresa va ser majúscula al comprovar , dins del seu curs , en el vessant esquerre, vestigis d’una altra sèquia que, a partir de la seua confluència amb l’anteriorment descrit, allí on s’inicia ja la seua franca direcció a Almassora ( Lloc , com el Torrelló , fatalment anomenats a ser irreconeixibles sota els residus de sengles granges porcines ) deixa la seua empremta en sentit ascendent , observable en trams diferents en què l’esforç humà ix , com a flor de pell , malgrat les inclemències del temps que no han estat capaços d’esborrar , en gairebé vint segles , el senyal dels nostres predecessors , ja que no seria honest dir que els nostres avantpassats . L’empremta , però, es perd , en paratges molt picats per l’erosió sense que resulte possible precisar el lloc exacte d’emplaçament de la presa de cabal .

És aquesta la segona de les sèquies romanes observades i la presència no ha de sorprendre a ningú ja que el fet que la Rambla no porte aigua en l’actualitat no suposa, de cap manera, que no la portara en època romana. I si haguera algun dubte al respecte hauríem de donar per superada a partir d’aquest moment.
Diguem com a colofó ​​que, sense considerar ociosa l’observació que les dues sèquies van poder no ser simultànies en l’ús (amb tota probabilitat la de la Rambla va haver de ser anterior a jutjar per diferents peculiaritats observades, a part les més elementals raons lògiques) això atorga a Almassora una evident prioritat històrica en l’ús d’aquestes aigües, així com als pobles de la Plana, i a Almassora i Vila-real de manera molt patent, el dret indiscutible a remuntar a l’època romana els més tard reconeguts drets a l’ús de les aigües del Millars.