En un poble de la Plana Alta
ERMITES DE LA POBLACIÓ
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
1.- Santa Quitèria
L'Ermita
Situada al marge esquerre del riu, trobem els primers indicis de l'existència d'una església en 1330. Al segle XVII comença la construcció de l'actual edifici sobre les restes de l'ermita medieval, però les obres són paralitzades durant la guerra de Successió (1701-1715). Al començament del segle XIX durant la guerra napoleònica va ser ocupada pels francesos destinant a hospital militar i no va ser habilitada per al culte fins a 1829.
El conjunt arquitectònic està format per l'ermita i una casa adossada. L'ermita és d'una única nau amb quatre trams i un absis poligonal, amb contraforts exteriors que arriben fins a la cornisa de la nau principal. L'interior, revestit en estil barroc desguarnit compte a l'esquerra del presbiteri amb una pintura de l'artista local Josep Mingol. La façana destaca per la porta amb un arc de mig punt, la cornisa barroca i l'espadanya o campanar.
 |
| Imatge maig 2017 |
Una de les ermites més populars de la comarca, la trobem a 4 kms. d'Almassora curs dalt del Millars, a la riba 'esquerra del riu i sobre un petit talús. Envoltada d'un agradable paratge arbrat amb dotacions hostaleres i recreatives, és un lloc molt estimat i visitat pels veïns de la població. En les seves proximitats es troben el famós Pont de Santa Quitèria, d'origen medieval, i l'Assut, antiga obra d'enginyeria hidràulica per al reg de les hortes de la zona.
En aquest lloc, antany freqüentat per anacoretes i penitents, va existir una ermita almenys des del s. XIV, ja que fa referència a la mateixa en diferents fonts. Entre 1647 i 1652 va servir d'hospital per als malalts de la pesta que va assolar aquestes terres. Cap a 1683 es van iniciar les obres de la seva completa reconstrucció, que per prolongar massa es van veure interrompudes per la Guerra de Successió. Finalment, els treballs es van reprendre sota la direcció de Josep Vilavalle, concloent-se en 1726 amb importants reformes i amb l'aspecte general que ha arribat fins a nosaltres.
Durant la Guerra de la Independència va ser utilitzada pels francesos com a hospital de campanya, reobrint al culte en 1829. Encara sofriria els avatars de les guerres civils dels segles XIX i XX, havent rehabilitar en diverses ocasions. Actualment es troba en perfecte estat.
L'ermitori de Santa Quitèria és un ampli conjunt que inclou diverses edificacions adossades, entre les quals destaca l'habitatge de l'ermità amb les seves finestres abalconadas sobre un atri format per dos arcs. El temple té sòlids contraforts i coberta de teules a doble vessant que es prolonga formant faldó sobre l'absis poligonal, i la façana remata en cornisa barroca amb espadanya i campana. Una grada semicircular ens porta a la porta d'entrada, en arc de mig punt amb dovelles, emplanchada i amb espiells, sobre la qual s'obre un gran finestral rectangular amb arc escarser.
L'interior és de nau única dividida en quatre trams, amb capelles senzilles, decorada en estil barroc. Presideix una petita imatge de la titular amb mantell carmesí, obra de l'escultor local Enric Serra, realitzada després de 1939. També són de destacar dues pintures murals de Josep Mingol amb escenes de la vida de la santa.
Santa Quitèria és la patrona d'Almassora i la seva festa se celebra el 22 de maig. El diumenge anterior nombrosos veïns acudeixen en romiatge a la seva ermita per transladar la imatge fins a la població, on roman fins el tercer diumenge de juny, quan és retornada a l'ermitori. Aquests festejos patronals inclouen nombrosos actes, sent d'especial rellevància popular la Cavalcada del Pregó i les famoses Calderes de Santa Quitèria, quan es reparteixen cassoles d'arròs entre els veïns i visitants.
2.- Ermita de Sant Antoni
Dedicada originalment a Sant Antoni Abat, posteriorment va quedar sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua. Es troba a 1,5 km. al sud-est de la població, en direcció cap a la platja, a la cruïlla del Camí de la Mar amb el Caminàs de Sant Antoni.
L'ermita data de principis del s. XVIII (la seva campana original, ara a l'Ajuntament, porta la data de 1716), però tot fa suposar que es va construir sobre una altra més modesta i antiga. Anteriorment arrebossada i pintada, en una restauració de finals del segle paado es va deixar la seva obra de maçoneria al descobert. Avui es troba en perfecte estat.
És un temple de mida i noble aspecte, exempt, lleugerament elevat sobre grades i amb casa per a l'ermità annexa. Una cúpula de teules blaves i adorn superior sobresurt per sobre del presbiteri, amb paraments reforçats a l'exterior per contraforts. La façana, que remata amb cornisa i espadanya barroques, té porxo previ en el qual s'obren dos amplis arcs davanters i un més petit al lateral dret. Sobre aquest porxo hi ha dos finestrals rectangulars són balcons de forja, i entre tots dos arcs un sòcol ceràmic amb la Verge del Carme.
En l'estret vestíbul, amb bigues de fusta i pedrís de pedra, s'obren dues portes de fusta adovellades: la d'accés al temple, més gran, i la de l'habitatge de l'ermità. Un retaule de taulellets ens recorda el nom de l'ermita i que va ser restaurada el 1986.
L'interior és rectangular, d'una nau única amb cor elevat sobre l'atri exterior. Compta amb dos altars laterals, el de la dreta dedicat a Sant Josep i el de la esquerra a la Verge del Carme. El retaule de l'altar major està presidit per la talla de Sant Antoni de Pàdua, i hi ha també una imatge pintada de Sant Antoni Abat.
La festivitat del titular de l'ermita d'aquesta partida agrícola se celebra el primer diumenge d'agost. També es oficia missa els diumenges i festius en els mesos estiuencs.
L'ermita data de principis del s. XVIII (la seva campana original, ara a l'Ajuntament, porta la data de 1716), però tot fa suposar que es va construir sobre una altra més modesta i antiga. Anteriorment arrebossada i pintada, en una restauració de finals del segle paado es va deixar la seva obra de maçoneria al descobert. Avui es troba en perfecte estat.
És un temple de mida i noble aspecte, exempt, lleugerament elevat sobre grades i amb casa per a l'ermità annexa. Una cúpula de teules blaves i adorn superior sobresurt per sobre del presbiteri, amb paraments reforçats a l'exterior per contraforts. La façana, que remata amb cornisa i espadanya barroques, té porxo previ en el qual s'obren dos amplis arcs davanters i un més petit al lateral dret. Sobre aquest porxo hi ha dos finestrals rectangulars són balcons de forja, i entre tots dos arcs un sòcol ceràmic amb la Verge del Carme.
En l'estret vestíbul, amb bigues de fusta i pedrís de pedra, s'obren dues portes de fusta adovellades: la d'accés al temple, més gran, i la de l'habitatge de l'ermità. Un retaule de taulellets ens recorda el nom de l'ermita i que va ser restaurada el 1986.
L'interior és rectangular, d'una nau única amb cor elevat sobre l'atri exterior. Compta amb dos altars laterals, el de la dreta dedicat a Sant Josep i el de la esquerra a la Verge del Carme. El retaule de l'altar major està presidit per la talla de Sant Antoni de Pàdua, i hi ha també una imatge pintada de Sant Antoni Abat.
La festivitat del titular de l'ermita d'aquesta partida agrícola se celebra el primer diumenge d'agost. També es oficia missa els diumenges i festius en els mesos estiuencs.
3.- Ermita de Sant Josep
Es troba en direcció a les platges, a la cruïlla de la Travessa de Sant Josep amb el Camí de Ben-Afelí, envoltada de camps de cultiu que arriben fins als seus murs. L'estat de conservació és bo.
Construïda el 1912, és una petita ermita exempta, senzill edifici amb forma de barraca amb coberta de teules a doble vessant, finestres laterals rectangulars i sagristia adossada a la capçalera, de menor altura i teulada independent. Té un petit pati anterior, que en els oficis d'estiu es protegeix amb un tendal.
La porta és adovellada, emplanchada i amb la data de 1912 tatxonada. Sobre ella hi ha una obertura apuntat amb un retaule ceràmic amb Sant Josep i el Nen i una làpida "A costa dels devots". La façana remata en cornisa i espadanya de maons amb campana, creu i penell. Aquesta campana, datada el 1726, té una inscripció dedicant-la a Sant Diumenge de Soriano.
El temple, que alberga una escultura de Sant Josep obra de José Gozalbo, només s'obre durant els mesos estivals per atendre el culte dels nombrosos estiuejants.
Construïda el 1912, és una petita ermita exempta, senzill edifici amb forma de barraca amb coberta de teules a doble vessant, finestres laterals rectangulars i sagristia adossada a la capçalera, de menor altura i teulada independent. Té un petit pati anterior, que en els oficis d'estiu es protegeix amb un tendal.
La porta és adovellada, emplanchada i amb la data de 1912 tatxonada. Sobre ella hi ha una obertura apuntat amb un retaule ceràmic amb Sant Josep i el Nen i una làpida "A costa dels devots". La façana remata en cornisa i espadanya de maons amb campana, creu i penell. Aquesta campana, datada el 1726, té una inscripció dedicant-la a Sant Diumenge de Soriano.
El temple, que alberga una escultura de Sant Josep obra de José Gozalbo, només s'obre durant els mesos estivals per atendre el culte dels nombrosos estiuejants.
4.- Ermita de Sant Joan
Aquest temple modern, edificat el 1960 per substituir una antiga capella abandonada i arruïnada després de la Guerra Civil, està en primera línia de la platja de la Torre, al núm 248 del seu Passeig Marítim.
Es troba adossada a casetes estiuenques, l'estil manté, i ve precedida per un tosc porxo amb teulada plana d'uralita i tendal. L'edifici és una espècie de cub molt senzill, amb una porta de fusta de diversos fulls que ocupa tota la meitat inferior de la façana. Per sobre hi ha al frontó rectangular una gran creu de fusta negra, una finestra vertical estreta i allargada i una petita campana en un buit rectangular.
L'interior mesura 20 mts. de longitud per només poc més de 3 mts. d'amplada, de manera que forma un recinte estret i allargat sense altra ventilació que la porta d'entrada.
Roman tancada tot l'any excepte en les èpoques de vacances en què dóna servei religiós als estiuejants de la zona.
Es troba adossada a casetes estiuenques, l'estil manté, i ve precedida per un tosc porxo amb teulada plana d'uralita i tendal. L'edifici és una espècie de cub molt senzill, amb una porta de fusta de diversos fulls que ocupa tota la meitat inferior de la façana. Per sobre hi ha al frontó rectangular una gran creu de fusta negra, una finestra vertical estreta i allargada i una petita campana en un buit rectangular.
L'interior mesura 20 mts. de longitud per només poc més de 3 mts. d'amplada, de manera que forma un recinte estret i allargat sense altra ventilació que la porta d'entrada.
Roman tancada tot l'any excepte en les èpoques de vacances en què dóna servei religiós als estiuejants de la zona.
5.- Ermita del Roser de la mar
 |
| Ermita Roser de la Mar |
Dedicada a la Verge del Roser, i coneguda popularment com Roser del Mar, va ser construïda entre 1987 i 1993 per iniciativa del llavors rector de l'Església de la Nativitat, Manuel Granell Cotanda, per facilitar el servei religiós als estiuejants de la platja de Ben -Afelí. Es troba en primera línia de costa, entre urbanitzacions de xalets, a la zona coneguda com Xopar a la Mar
És un temple modern i funcional, molt lluminós, en què criden de seguida l'atenció la seva curiosa cúpula amb àmplies finestres i la buidada terrassa coberta prèvia amb cadires per als feligresos que prefereixin quedar a l'exterior.
En la seva estructura s'ha inclòs una pedra procedent del Santuari de la Cova Santa d'Altura.
És un temple modern i funcional, molt lluminós, en què criden de seguida l'atenció la seva curiosa cúpula amb àmplies finestres i la buidada terrassa coberta prèvia amb cadires per als feligresos que prefereixin quedar a l'exterior.
En la seva estructura s'ha inclòs una pedra procedent del Santuari de la Cova Santa d'Altura.
6.- Casa de les Reixes
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
De finals del segle XVIII, és l'actual Casa de les Reixes, partidor de les aigües que vénen des del assut d'Almassora i Castelló, propietat de les Comunitats de Regants de Castelló i Almassora. L'edifici és de maó, pedres, morter i blocs de pedra tallada, amb teulada a doble aigua, arc a la façana, enreixat per a l'entrada i doble canalització a la sortida de les, aigües de Castelló i Almassora, ja partides.
Sobre l'arc de l'entrada tenim la làpida commemorativa, amb el text: "regnant Carlos IV / EL COMÚ DE REGANTS DE LA VILA DE CASTELLÓ / A DEIXANT PRÒPIES / MDCCLXXXIX" i una llanterna.
 |
| Sequia provinent de l'assut surtint de la mina abans d'entrar a la Casa de les Reixes |
 |
| Interior Casa de les Reixes |
7.- Boqueres
Aquesta és una de les poques boqueres que resten al carrer que bategen. Per davall, com una línia de metro, corre la séquia Major de Castelló fins que passa el Barranquet, on torna a veure la llum. Fa una quarantena d'anys encara en quedaven mitja dotzena. El patrimoni hidràulic d'Almassora, però, ha anat desapareixent pel desinterés de l'administració.
 |
| Interior de la Boquera |
8.- Caseta dels Moros
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
La Caseta del Moros, antic assut, veí confrontant del popular Clot del Soldat, avui cobert de grava, a conseqüència de les riuades
9.- Assut d'Almassora i Castelló
.jpg)
Assut (de l'àrab "as sad" barrera), és una presa de reduïdes dimensions. Es tracta d'una obra de fàbrica de poca alçària construïda transversalment en un riu o en un rierol per a aturar l'aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la fora de la llera en general cap una sèquia.
L'assut és una part important per recollir l'aigua per als regadius tradicionals que segueixen en ús en les hortes de les comarques de Castelló.
L'assut és una part important per recollir l'aigua per als regadius tradicionals que segueixen en ús en les hortes de les comarques de Castelló.
Les obres van començar el 1886, segons projecte redactat per Salvador Flors. La presa és obra de Tomàs Traver i realitsada en carreus de pedra llaurats, mesurant 106 metres de llargaria i va ser inaugurat el 1895.
10.- Façanes singulars
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
 |
| Edifici Banc de Valencia |
Edifici de la primera meitat del segle XX i d'estil eclèctic-historicistes, situat en el cantó dels carrers Trinitat i L'Alcora. Aquesta situació fa que no siga cap de les dues la façana principal, sinó que és el propi xamfrà la cara més representativa de l'edifici. En la planta baixa destaquen els grans ventanals enreixats. Dos grans miradors que abasten les dues plantes d'altura augmenten el seu volum i presència. És molt ric i complex en la seua decoració amb diversos motius vegetals i uns altres dins del llenguatge Decó. La rematada del xamfrà ho constitueix un òcul escrit en el plafó i flanquejat per un parell de pinacles.
 |
| Edifici Sindicat de Sant Josep |
Aquest edifici va ser inaugurat el 21 de maig de 1929, convertint-se en una de les construccions més emblemàtiques de la localitat, no solament per la seua estructura sinó també per la seua labor social.
És d'un estil arquitectònic d'eclecticisme neorococó. Amb decoració densa i una atractiva façana fent joc amb els elements decoratius com les peces de ceràmica, mènsules, capitells i motlures. Remata l'edifici un campanar amb un templet que descansa sobre columnes salomòniques i pinacles.
 |
| Casa Dr. Castell |
D'estil eclèctic i modernista, és un dels edificis més significatius de la Vila i Raval. Data de 1905 i destaca sobretot la fusteria i l'enreixat de complex disseny modernista. Possiblement dissenyada per Francisco Tomás Traver, per aquell temps arquitecte municipal. La casa va pertànyer al matrimoni Serra, constructors del Teatre i de molts altres edificis de gran valor arquitectònic
 |
| Teatre Serra |
Inaugurat en 1895, conserva l'estructura original en el 1º i 2º pis amb les seues marquesines i fusteria de l'època. Destaquen les figures al·legòriques que rematen la façana. En l'interior trobem una reproducció reduïda d'un teatre d'òpera, amb planta rectangular i dues plantes a manera de ferradura.
 |
| Casa del Sucrer |
Habitatge unifamiliar aïllat, enclavada en un recinte de jardí bastant gran, al carrer Sant Mateu, 11, d'estil eclèctic, propietat de la família Serra Escorihuela i coneguda també amb el nom de Casa del Sucrer. Es tracta d'un edifici prismàtic, de dues plantes, i gran ràfec en voladís. En les dues cantonades davanteres s'han encastat sengles miradors de planta octogonal, de dues altures, a manera de bow-windows. L'accés es realitza per la façana principal, centralment, a través d'un petit porxo amb doble escalinata, que és un balcó amb balustrada a planta primera. Segueix un estil eclèctic, amb elements de llenguatge classicista: estan clarament marcats dos ordres superposats. El basament cec, decorat amb plafons geomètrics, part dels miradors i recorre les façanes laterals. En les bow-windows cada vèrtex del polígon situa una pilastra, ocupant els buits de les finestres tota l'alçada d'aquestes. Les façanes laterals s'organitzen en tres eixos de buits verticals, una mica més ample el del centre, iguals en les dues plantes. Les línies d'imposta, ben marcades per diferents tipus de motllures, formen la rematada de cadascuna de les plantes. La façana principal situa un únic eix de buits central, entre els miradors, des del qual es realitza l'accés. Es forma un porxo amb la balconada de balustres recolzat en dues columnes, que protegeix la porta principal. L'element més característic de l'edifici, és, però, el gran voladís de la teulada, sobre estretes biguetes de fusta que volen, a manera de mènsules, i entre elles, una cura treball d'enteixinat de fusta. Sobre la coberta, inclinada i de teula, només sobresurt el cos, més petit, de la caixa d'escala, amb frontó corb. El tractament de façana és un morter acolorit que dibuixa en blanc les juntes de la pedra. Els tancaments són de fusta, de disseny bastant senzill, excepte la porta principal, que combina fusta i ferro amb un traçat una mica més complex. L'interior es distribueix en tres crugies perpendiculars a façana, situant-se en la central l'escala. Tot i que s'han realitzat algunes reformes, l'interior està bastant ben conservat. Cal destacar, sobretot, els elements d'acabats interiors: sostres, escaioles tallades, paviments, fusteries, vidrieres, i especialment l'escala, tota de fusta tallada. El jardí és també una peça important en l'entorn: no s'entendria l'edifici si no és envoltat d'espai lliure i verd. Conserva una vegetació molt correcta, que complementa, enriqueix i reforça el caràcter de l'habitatge. Cal destacar, especialment, una petita font, davant de la porta principal, formada per un estany decorat i quatre petites granotes a les cantonades per les boques surt l'aigua, tot de ceràmica de brillants colors. El tancament de la parcel · la és una acurada tanca, amb un treball de reixeria en consonància amb el conjunt de l'edifici. És un edifici de disseny correcte i bona qualitat constructiva, amb important presència en el seu entorn, al qual contribueix de forma molt positiva, per la qual cosa s'ha de conservar. En qualsevol actuació es respectarà la façana en la seva totalitat: ordenació, mida i proporcions dels buits i tots els elements ornamentals (fins i tot, en la mesura del possible, els interiors) i d'acabats, no havent de permetre l'addició d'elements o materials impropis o distorsionadors. També es considera important la pervivència del jardí en conjunt, així com el màxim respecte als elements decoratius interiors. Això no és incompatible amb l'execució d'un vial previst per l'Ajuntament, que obliga a l'enderroc de la tanca i una franja de jardí pel seu límit est, però no compromet els elements protegits ni la configuració general, sempre que l'actuació es limiti a la zona afectada pel traçat del nou vial i la reconstrucció del tancament i el jardí es realitzi amb l'adequada qualitat i cura.
11.- La Murà
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
 |
| Restes de l'antiga murà |
És l'únic tros de la muralla que es conserva en bon estat i que envoltava el nucli antic. Situada en l'Avinguda Borriana, data aproximadament del segle XIV- XV i possiblement era part de la muralla que tancava l'hort de la casa del Bisbe i on es situava la Porta “d'Almassora” una de les portes per les quals s'accedia al recinte. Aquesta muralla ha estat restaurada al llarg dels segles. L'última actuació que es coneix sobre ella va anar durant les guerres carlistes en el segle XIX quan la van pujar d'altura.
 |
| Antiga muralla, de la qual només es conserva un petit tram |
12.- Casa de l'Oficialat
L'edifici tenia una utilitat oficial i noble i funcions civils, administratives i defensives, en estar durant anys, fromant part de la muralla de la població, i al costat d'un dels portals del recinte emmurallat. Possiblement, s'erigia sobre aquesta porta, una torre, la qual és l'únic element arquitectònic que subsisteix en un extrem d'aquell palau del bisbe, Senyor d 'Almassora, i del seu representant, al carrer Sant Vicent.
 |
| Casa de l'Oficialat |
El mur que recau al carrer Corralot, era part de l'antiga i primera muralla d'Almassora. Per l'altura dels edificis i volums, també podem aventurar que el palau o casa de l'Oficialat, en el que dóna al carrer Sant Vicent o Major, podria ocupar, a més d'aquest edifici, els dos següents.
La porta més important d'Almassora, en l'epoca medieval, anomenada de diverses maneres, moltes de les quals fan referència a aquest edifici, palau o casa del bisbe, estava ubicada en aquest lloc: Porta major d'Almaçora, el 1290; Porta d'Almaçora, el 1297; porta de Castelló, atinent de les cases del senyor bisbe, el 1338, la Porta d'Almaçora, apellada de Castelló, el 1344; Portal d'Almaçora, apellat el Portal de l'Oficialat, en 1529, i el 1631 també trobem la menció al Portal de l'Oficialat. Totes aquestes denominacions, denoten la importància del lloc, de la porta de la muralla de l'edifici que es trobava al costat ella.También està documentada la muralla d'Almassora, la qual delimitava l'espai de darrere de l'edifici oficial, acabant tancant dins de les muralles un jardí o hort, "mur que clou l'hort del senyor bisbe", menció que podem llegir en un document de 1338.
Durant anys, alguns autors i la llegenda popular, va alimentar que eren les restes d'un antic palau de l'època islàmica: palau de Mohamed Ben-Afelí o un altre personatge moro important; cosa que també fa algun informe tècnic conservat a la Conselleria de Cultura.
El que si té aspecte de realitat és que Mohamed Ben-Afelí, "wazir" dependent del "wali" de la regió, va ser el que construís i habités el palau o residència senyorial que indubtablement hem pogut radicar en el nostre poble, després d'una observació constant i detinguda, ocupant l'illa de cases que actualment s'alineen al carrer Major, limitada per una banda, per l'anomenat "Corralot" i d'altra pel carrer Sant Josep, vulgarment conegut pel "carrer de la presó", tancant la seva part posterior la clàssica muralla, les restes encara continuen en peu.
D'altra banda, també la llegenda popular ha alimentat l'existència d'un pas o túnel subterrani entre aquest edifici i el Castell d'Almassora. referent a això, la creença popular ve de l'existència real del trajecte de la sèquia més important d'Almassora i Castelló, que passava per davant de la porta de la muralla, salvant el seu curs amb un petit pont, situat en aquest lloc, i que vorejava la muralla que delimitava l'edifici o palau del Oficialat o del Bisbe i del seu hort darrere. Així, en un document de 1338, podem llegir que existia, "el portal de Castelló i el mur a nou pams davall el pont" (de la porta). Aquesta sèquia, quan va perdre el seu ús, amb l'edificació dels partidors nous, o Casa de les Reixes, va deixar de tenir utilitat.
Vista la forma de l'edifici i que en ell subsisteix una torre o torrassa, de planta rectangular i part de muralla emmerletada, aquest edifici està protegit per la Llei de protecció de Castells Espanyols, que l'inclouen en la qualificació de Monument històric artístic, igual que les restes del Castell o dels trams de muralla d'Almassora que subsisteixen.L'edifici, les cases del Senyor Bisbe, va començar a desaparèixer en ser adquirit per particulars, sembla va ser que en la segona meitat el segle XVIII, i amb el temps i les vicissituds d'aquest, es va dividir en porcions de terreny independents.
Primitiu Garcia i Pascual
13.- La Torre de la Mar
La Torre de Mar, Torre d'Almassora o del Millars, va ser edificada, segurament, ja en l'època dels àrabs, per defensar el riu, entès com a ruta d'entrada cap a l'interior, dels atacs pirates normands. Des de la conquesta cristiana i la posterior època foral, les costes valencianes van patir freqüents atacs, especialment, de moros granadins i berbers. A partir del final del segle XVII, per la situació internacional, just acabada la Guerra de Successió, es veuria la revitalització d'aquestes instal.lacions defensives, davant els atacs dels anglesos i altres aliats. La Torre d'Almassora estava situada al marge esquerre del riu Millars, i era de planta hexagonal i cos prismàtic. En 1.552, va ser reconstruïda, a partir de les Ordenances de les Corts de 1.547 i 1.552, on es creen les bases del seu finançament, per ordre del Duc de Maqueda, llavors virrei, integrant-se en el llavors creat Cos de Torres de Guaita i Defensa de la Costa - Cos de Torres de Guaita i Defensa de la Costa, a partir de 1.552, al costat de moltes altres que hi ha al nostre territori, amb la missió de vigilar i defensar la costa, a més de la comunicació entre elles i els pobles de els voltants, avisant dels perills de la mar mitjançant llums, fums, sons, etc .. Del segle XVII, tenim una referència de 1.676, on Macià Saragossa, obrer de la vila de Castelló, executa reformes en la coberta, a les torres de Castelló i Almassora, sota el preu de 45 lliures. Respecte al personal a càrrec de la torre, trobem inventari, datat en 1.728, l'armament i personal existent a les torres del districte de Castelló, fet per mandat del Principe de Campoflorido. En aquesta relació es parla de la nostra torre, dient que tenia un canó i quatre mosquets amb tot el necessari per a utilitzar-los, a més de quatre homes, dos d'ells a cavall. Els soldats de a pell se'ls crida torrers, que vigilaven des de la torre per torns. Els altres dos, soldats de a cavall, també anomenats atalladors, cobrien la vigilància entre dues torres consecutives; en el nostre cas, entre la de Borriana i la del Millars, i entre aquesta i la del Grau de Castelló, així com la comunicació amb els pobles propers. D'altra banda hi havia altres cossos de soldats, que acudien davant un avís per part de les torres. En l'actualitat aquesta torre ha desaparegut, tot i que es restaura en diverses ocasions, al llarg de la història. L'última, en 1.897, quan era quarter de carrabiners, conservant, ara, només el topònim Pla de la Torre, nomenant l'àrea on s'alçava
14.- Caserna de la Guàrdia Civil
El Lloc va ser creat amb data 1 de maig de 1.891, no es podran precisar l'Ordre de creació per haver estat cremats els arxius d'aquesta Unitat durant la Guerra Civil, si bé consta que al principi va ser creat per Infanteria, fins a l'any 1900 que va passar a ser ocupat per Cavalleria i actualment l'ocupa novament Infanteria. Amb data 31 de març de 1956 va ser aprovat pel Ministeri de la Governació el contracte subscrit pel Lloc i l'Ajuntament d'aquesta localitat, en el qual s'estipulava un lloguer de 6.000 ptes. (36,06 euros) per any per l'ús d'aquest edifici per a Casa-Quarter sota les condicions que s'hi fan constar. Els mitjans de locomoció de què està dotat el Lloc són: 4 vehicles (3 turismes i 1 tot terreny). Amb data 1 de desembre de 1977 es va unificar el Lloc Rural d'Almassora amb el de Torre-Almassora que efectuava Servei de Vigilància Primera Línia Fiscal, quedant el Lloc format per una plantilla d'un suboficial, un cap i onze guàrdies. Després de la reorganització duta a efecte d'aquesta Comandància amb data 12 de maig de 1982 aquest Lloc deixar de pertànyer a la Companyia de Borriana i Línia de Vila-real, passant a formar part de la 2a Companyia i Línia de Castelló. [B] DEPENDÈNCIES [/ b] Durant els anys 1.981 i 1.982 es van realitzar en aquesta Casa-Quarter una seriosa d'obres i reformes finançades per l'Ajuntament de la localitat i realitzades per l'Equip d'Entrenament de la Comandància, sent la seva principal característica la creació del pavelló del suboficial, en el que anteriorment va ser sala de solters i la creació de cambres de bany en cada pavelló, suprimint els lavabos comuns existents, de manera que les condicions d'habitabilitat i higiene van augmentar considerablement. L'edifici està constituït de planta baixa i primera planta: - La planta baixa està distribuïda en oficines, Quart de Portes, dos calabossos, cinc pavellons per tropa compost un d'ells per quatre dormitoris, menjador, cuina i lavabo, a més hi ha un garatge amb capacitat per a tres vehicles, dos patis, un al centre de la superfície no edificada equivalent a 370,40 m2 i un segon pati destinat a safareig, existint-hi un porxo d'uralita amb capacitat per dos vehicles. - A la primera planta es troba un pavelló de suboficial, compost per quatre habitacions, menjador, rebedor, cuina i bany, un altre de les mateixes característiques i tres més formats per tres habitacions, cuina-menjador i lavabo. Tots els pavellons tenen instal · lació d'aigua calenta i freda. L'any 1.986, l'Ajuntament, amb personal al seu càrrec, va destinar un pressupost d'obres per al Aquarterament, realitzant obres de adecuamiento de quatre pavellons que es trobaven molt deteriorats per la humitat i principalment l'oficina del lloc, que va ser restaurada en la seva conjunt de parets i es va construir un armari de paret, així mateix es van pintar les dependències oficials. La plantilla del lloc va quedar constituïda per un suboficial, un cap i nou guàrdies. En 1.991 es van realitzar obres amb pressupost i personal a càrrec de l'Ajuntament consistents en la construcció d'un garatge on s'ubicava la quadra, reforma del Quart de Portes, construcció de dos calabossos i un segon armari a l'Oficina del lloc. Quedant la plantilla constituïda per un suboficial, un cap i 19 guàrdies. L'any 1.996 es van realitzar obres amb pressupost a càrrec de l'Ajuntament i personal de Taller Escola de l'INEM consistents en la construcció d'una nova oficina, lavabo, arxiu i sala d'espera, sent inaugurades per l'Im. Senyor Subdelegat del Govern a la Província el dia 19 de desembre de 1997. Així mateix amb pressupost a càrrec de l'Ajuntament i personal de la Comandància, es reforma el pavelló n º 4 adjudicant als solters. L'any 1.998 se substitueix la porta d'accés al garatge (C / Sant Felip), la qual era de fusta per una metàl · lica, així com la porta que accedeix del pati a les dependències oficials, sent la mateixa vidre. En l'actualitat el Lloc es compon d'un suboficial, un cap i 21 guàrdies. [B] SITUACIÓ [/ b] El 26 de març de 1924 es va inaugurar l'actual caserna de la Guàrdia Civil. La caserna en l'actualitat aquesta situat al C /. Puríssima, 22 i fa cantonada amb el carrer S. Felip, per on té accés a la zona de garatge.15.- Hospital
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
L'antic hospital era al carrer de la Comuna (actualment carrer Cervantes), casa que es posaria en l'any 1.927 en venda per l'Ajuntament i que compraria el Sindicat de Sant Josep, per construir la seva seu. El recentment construït en 1.908, està situat al costat del Calvari, segons projecte de l'arquitecte D. Francisco Tomás Traver. Tenia dues sales amb dotze llits i un bany, una per a homes i una altra per dones. Al jardí hi havia un pou i dues habitacions per a malalts contagiosos. Estava atès per dos metges cirurgians i tres monges de la Consolació. En 1.963 l'Ajuntament havia decidit ja l'ensorrament de l'Hospital. Al febrer de 1.967, com a condició prèvia per a la construcció del nou Ajuntament, es va demanar la desafecció de l'Hospital de la seva funció sanitària. Els treballs de demolició van començar al juliol.
 |
| Edifici de l'Hospital |
 |
| Vista diürna de l'edifici que va substituir a l'hospital |
 |
| Vista nocturna de l'edifici que va substituir a l'hospital |
16.- Església de la Sang
La Capella de la Sang, es va construir al segle XVI, marge mitjaner en l'actual Museu Municipal al carrer Major. En 1.673, el bisbe la visita, ordenant la seva reparació. En 1.690 s'utilitza per als oficis, mentre estiguin en obres a l'església major, i s'enderroca en 1.969.
17.- Convent de les Mares Clarisses
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
Vídeos de l'enderroc del convent de les Germanes Clarisses
Vídeo 1 :
Vídeo 2 :
Algunes religioses clarisses del convent de Sant Pasqual de Vila-real, en unió d'altres persones piadoses, entre les quals mereix citar-se José Ortiz Millà, van acollir el pensament de fundar un convent de Religioses Clarisses al poble d'Almassora junt a l'església del Calvari, a les afores del poble (avui és el centre d'Almassora, la plaça on hi ha l'Ajuntament). Amb aquesta finalitat van començar les obres del convent el 26 de febrer de 1.896, sota la direcció de l'arquitecte de Castelló Francisco Tomás Traver i d'acord amb el pla traçat pel mateix i aprovat per l'autoritat del Prelat Diocesà Don Pedro Rocamora García. Avançades les obres fins al punt de poder habitar les religioses en aquest convent, sense perjudici de continuar la construcció fins a la seva finalització i assegurada la clausura, segons informes del Reverend Rector d'Almassora, senyor Joaquín Esteller, com també ha vist el dictamen de l'arquitecte diocesà Don Joan Abril, assegurant que l'edifici reunia les condicions de solidesa, higiene i comoditat en tot el construït, obtenia la real llicència i autorització 
de la Santa Seu, l'Il·lustríssim Senyor Bisbe de la diòcesi. El dia 13 de desembre de 1898, va ser el designat per traslladar Almassora les 6 religioses fundadores del convent de Sant Pasqual de Vila-real i instal·lar canònicament en el nou d'Almassora. L'Il·lustríssim Senyor Bisbe es va dignar a comissionar al Reverend senyor Vicente Alba, Rector Arxiprest de Vila-real, perquè com a delegat de SSI en nom i representació acompanyés a aquestes religioses al poble d'Almassora, les instal·lés en el seu convent, nomenés abadessa de la nova comunitat, com també per declarar la clausura. Les religioses eren: Sor Asunción Millà Ayet (nomenada Abadessa), Sor Encarnació Ortíz Millà, Sor Carmen Nebot Candau, Sor Purificació Meliá Boix, Sor Maria Català Hernández i Sor Maria dels Àngels Olcina Domenech. El nombre de religioses va augmentar des del mateix dia de la seva fundació que va ingressar una nova postulant, i van seguir augmentant les religioses, ja que al tercer any ja eren 19 i en els anys florents de la comunitat van arribar a ser 31 monges. Al juliol de 1936, amb la guerra, els "rojos" van emprendre unes obres per habilitar-lo com cafè i societat, encara que no van arribar a completar les obres ni a destinar a aquesta finalitat. Després de alliberada Almassora, els "nacionals" el van habilitar per presó i, posteriorment, per caserna de l'exèrcit. A causa de tot això es van fer enderrocs i deterioraments que després costarien suors i diners per poder-lo reparar i rehabilitar per part de les religioses. El 7 de juliol de 1977 el Sr Bisbe va proposar, davant el deteriorament que ja des 1971 evidenciava el convent i davant l'interès de les religioses a sotmetre l'edifici a les consegüents reformes, la venda de la meitat de la façana de la Plaça Pere Cornel i una mica més si hagués necessitat (es van vendre 622 metres quadrats). I amb l'import construir l'habitatge per a la comunitat, el nou monestir, al solar plaça Pere Cornell i Avda José Ortiz. El dia 7 de setembre de 1977, amb tots els permisos en regla de la Santa Seu, el Bisbe En José Mª Cases Deordal autoritzar el corresponent curs de l'obra, triant el Sr José Luis Gimeno com a arquitecte i el Sr. Blas Català com a aparellador. L'abadessa llavors era la Mare Maria Cotanda. El 27 de febrer de 1.978 es van obrir les portes de la sagristia a l'hort de la casa Pia Unió de Sant Antoni per poder passar les germanes sense sortir de la clausura a aquesta casa. El 5 de març de 1978 part de la comunitat va començar a residir a la casa de Sant Antoni i la resta seguien al convent. Aquesta situació la van viure prop de tres anys. La demolició del monestir va començar el 28 de març de 1978. El dia 23 de gener de 1981 la comunitat va passar a habitar al nou monestir. L'acte d'inauguració es va realitzar el 3 de juliol de 1981 pel Rvdm. Prelat de la Diòcesi Dr En José Mª Cases Deordal juntament amb tretze sacerdots. Entre la nombrosa concurrència es trobaven les autoritats principals d'Almassora, religioses de la Consolació i altres germanes de diversos monestirs. La Patrona de l'Ordre Franciscana i titular d'aquest monestir, és la Santíssima Verge Immaculada. I els seus sants fundadors, Francesc i Clara d'Assís.
Relació de Abadesses del monestir de clarisses de Almassora:
Assumpció Millà Ayet 1.898
Purificació Meliá Boix 1.927?
Àngels Olcina Doménech 1.927?
Antonia Broch Molés
Clara Falomir Renau
Assumpció Usó Cubedo 1.956-1.959
Serafina Carda Bonet 1.959-1.965
Mª Jesús González Rodríguez 1.965-1.974
Maria Cotanda Mata 1.974-1.983
Mª Angèlica Montserrat Sanahuja 1.983-1.986
Maria Cotanda Mata 1.986-1.996
Mª Angèlica Montserrat Sanahuja 1.996-2.002
Maria Cotanda Mata 2.002
En l'actualitat són 12 les religioses que estan enclaustrades en el convent.
18.- Pont de Santa Quitèria
La construcció va ser supervisada i administrats els ingressos provinents de la seva utilització, per un veí de Vila-real, Pere Dahera, feia 1.275, per concessió de Jaume I. Possiblement, amb la construcció d'aquest pont, es va variar el traçat de la Via Augusta, anomenada llavors Camí Reial. Va ser destruït, en part, per la riuada de 1.581, i va ser en aquest moment quan es va col · locar una creu al centre, que finalment va desaparèixer en 1.652, per un llampec, com pot llegir-se en la inscripció que subsisteix al mig del pont.
Segons la tradició, aquest, era un pont romà, cosa que no està confirmada, però és possible que el pont medieval fos construït sobre la base d'un anterior romà. D'altra banda, si admetem, que el lloc del Castell era una mansió al costat del camí romà, que defensava el pas del riu, aquesta hipòtesi no té moltes possibilitats de ser certa. Aquest pont, té incoat expedient de declaració de monument hitoricoartístico (BOE 205 de 27/06/1.981).
Amb una longitud de 154 metres i una amplada de 3 metres, el pont com a tal constitueix una peça única entre les tipologies de ponts medievals en estar construït amb arcs en lloc de voltes. Està format per dos estreps extrems, set piles intermèdies amb esperons i huit vans, set d'ells semblants, amb llums de 12 metres aproximadament, i un altre més curt de 6,80 metres. Els tallamars aigües amunt es prolonguen fins a l'altura dels ampits, formant en la calçada uns espais laterals de forma triangular anomenats arrambadors, que fan compatible el pas de vehicles i vianants. Els tallamars i piles són de carreuat fins a l'arrencada dels arcs, alçada a partir de la qual s'utilitza maçoneria, excepte en les cantonades on es continua amb carreus. Els arcs són d'una sola rosca de dovelles de marès. Sobre aquesta rosca s'eleven els carcanyols amb una fàbrica de pedres irregulars fins a assolir el nivell del tauler, format per lloses de pedra que es recolzen en forma de llindes. Els ampits estan construïts també amb fàbrica de pedres.
19.- Pont Nou
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
Va ser construït entre 1.784 i 1.790, sota projecte i direcció de l'arquitecte Bartolomé Ribelles Dalmau, seguint les pautes del moviment academicista amb la creació d'un nou classicisme basat en el disseny pur i la simplicitat de les formes. El pont es mostra com una gran obra classicista amb carreus de pedra amb línies severes i llises en el disseny. Arcs de mig punt, timpà massís i tauler superior amb zones de descans amb bancs i desguassos amb gàrgoles. Compta amb tretze arcs de nou metres d'altura. Dels tallamars, quatre comptes amb troneres. Conté làpides de marbre amb inscripcions en els extrems:- Pel costat de Vila-real, a la dreta: SENT superintendente general / EL EXCELENTISIMO SENYOR COMTE DE FLORIDA / BLANCA I SUBDELEGAT EL MUI IL.LUSTRE / SENYOR MARQUES DE VALERA PER IDEA I / DIRECCIÓ DE DON BARTOLOME / RIBELLES CONCLUIOSE ANY 1790.- Pel costat de Vila-real, a l'esquerra: EN ELS regnats de Carles TERCER / em CARLOS QUART; DEL SOBRANT DE LA / RENDA DE VUIT PER CENT DE LA CIUTAT / DE VALÈNCIA contribuint AMB LA AMB / producció DE MATERIALS DELS VECIOS DE / CASTELLÓ, ALMASSORA, BORRIANA, BORRIOL / I VILA-REAL.- Pel costat d'Almassora, a la dreta: A FUNDAMENTIS fecerunt / VALENTINA CIVITAS / ET VICINIORA Quinque OPIDA / CONFERENTES REGIO DECRET / ILLA PECUNIAM PUBLICAM / Horum INCOLAR PRIVATA AUXILIA.- Pel costat d'Almassora, a l'esquerra: Carolus QUARTUS. / Adversus ACUARUM ímpetus / VIATORIBUS Praesidium / CARI Patris JUSU COEPTUM / ANNO MDCCXC. Aquest pont, també és famós pel fet d'armes del 9 de març de 1.810, en plena Guerra del Francès, protagonitzat per la cavalleria del Mariscal Francès Suchet i els paisans d'Almassora, Vila-real i Castelló, que van ser vençuts mitjançant un ardit , simulant la retirada de la cavalleria i després fent un fort contraatac, enfonsant les febles defenses i perseguint per la partida de la Cossa fins a Castelló. En record d'aquesta data històrica, s'aixeca prop del pont, un monòlit realitzat per l'escultor Manuel Carrasco, i rematat amb imatges i inscripció de bronze de l'escultor de Vila-real Josep Ortells, avui restaurades i dipositades a l'ajuntament. Aquest monument el van inaugurar el 9 de març de 1.926, tot que els bronzes ens parlen del centenari, per estar preparats per inaugurar-bastants anys abans. Amb el Pla de Modernització de Carreteres de 1.952-1.953, es va ampliar, des dels set metres del seu origen, als actuals 16 metres i seixanta-cinc centímetres, les obres van acabar en 1.954. A prop del Pont Nou, i sota l'actual pont del ferrocarril, trobem restes d'estructures de l'antic pont de ferro, que es va inaugurar el 21 de novembre de 1.862. Del Pont Nou, té incoat expedient de declaració de Bé d'Interès Cultural amb categoria de monument (BOE 151 de 25/06/1.999).
20.- Castell vell
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
21.- Torrelló de Boverot
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
Zona arqueològica. Després de diversos anys d'excavacions arqueològiques en el Torrelló de Boverot, s'ha pogut determinar que aquest nucli de població s'assenta en aquest lloc al voltant del 1200 a. C. i que perdura fins al voltant del 160-140 a. C. gairebé amb la conquesta romana. Al llarg d'aquest període, se succeeixen diferents fases i moments d'ocupació que sempre acaben amb la intervenció d'altres pobles que saquegen i destrossen la major part de l'hàbitat. Posteriorment i ja en l'última fase de l'ocupació del poblat, al final del moment Ibèric, segle II a. C., es troben diversos habitatges que s'alineen al voltant d'un carrer central d'un metre d'amplada, on s'han trobat unes escales amb quatre esglaons.
Aquest jaciment arqueològic està situat sobre una terrassa elevada delimitada al nord pel barranc del Torrelló i al sud pel riu Millars, confluint ambdós a l'est, formant una mena de península d'accés fàcil únicament per l'oest. Es tracta d'un petit, fortificat amb un mur que descriu una forma circular, amb un parament de files de pedres grans amb altres més petites a manera de tascó, típic de la cultura ibèrica. Per dins, paral · lelament, a uns 3 metres cap a l'interior es troba un altre que pertany a un moment anterior, cultura del bronze, amb un parament de pedra seca i en talús.
22.- Els molins hidràulics del terme
Dibuixos de Joan Edo - Fotografies del web "Almassora en blanc i negre" i del "Periòdic 7 dies"
Recull del llibre "Molins hidràulics al terme d’Almassora" de Primitiu Garcia i Pasqual.
Els molins formen part de la història d'Almassora. No obstant això, molt pocs són els veïns que, en l'actualitat, coneixen la importància que aquests emblemàtics edificis, situats prop del riu Millars, van tenir al seu dia per l'economia d'aquesta població.De la seva època d'esplendor, ens queden el Molí Dalt, Molí Baix, La Molineta, el Molí de les Tatxes, el Molí de Sant Antoni i el Molí de Pesudo.
La situació de la ciutat a la vora del riu va afavorir, des de l'Edat Mitjana, l'existència d'una àmplia xarxa de molins hidràulics que utilitzaven tant el curs d'aquest com el de les sèquies. "Va servir per deixar constància de la importància que van tenir per a l'economia de la localitat aquestes instal·lacions que, en un principi, tenien com a funció la de moldre cereal i que, a posteriori, es van transformar en activitats industrials com són la fabricació de tèxtil, de tatxes, paper .... "
En aquest sentit, cal destacar que alguns d'aquests edificis van donar lloc a l'aparició de les primeres indústries a partir del segle XX com és el cas del Molí Dalt en serradora o al Molí Baix a fàbrica de fils, entre altres.
Sis molins i sis històries diferents als que la manca de rendibilitat va portar a cessar la seva activitat i que, actualment, es troben en una situació "gairebé de ruïna". Cal incidir en l'abandonament del patrimoni cultural de què disposa Almassora i suggerim que es podria treure "un gran profit turístic".
A més de les instal·lacions nomenades anteriorment, cal assenyalar que la localitat compta en el seu terme municipal amb altres com són el Molí de Montserrat o el Molí de Pedra, el Molí Vernís o Molí Maneco, el Molí Paper o Molí Safont o el Molí Batà.
Moli paper o de Safont
El molí es localitza a la vora del Caminàs de sant Antoni, entre el camí de la Mar i el de Benafelí, a la partida de Sant Antoni. Es mou gràcies a les aigües de la sèquia del Partidor del Mig. Està inclòs en el Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora.
Agut i Sorribes el situen en l’any 1872, quan es concedí un salt d’aigua, de quatre metres, en la sèquia del Partidor. Açò fa suposar que el molí de paper documentat en 1786 - 1789 no és aquest. L’actual edifici és de meitat del segle XIX, i s’especifica que es treballa paper d’estrassa. Amb posterioritat s’utilitza per a treure la pellofa de l’arròs.
El 1913, Sarthou ens parla de dos molins de paper. Un serà el molí de Paper i l’altre estarà al Batà.
A principi dels anys vint del segle XX pertany a Lluís Florit, i el 1929 el propietari es Llorenç Safont, d’ací el seu altre nom de molí de Safont. En les guies també apareix com a amo del salt d’aigua Bernat Artola Guardiola, durant alguns anys de la dècada dels vint del passat segle.La planta de l’edifici és rectangular, formada per dues crugies amb teulada de rajola àrab, i amb tres plantes característiques. Al nivell inferior es troben les podrideres o podrimeneres i les piles o piques per a fer la pasta de paper. La primera planta s’utilitza per a la recepció de matèries primeres i per a finalitzar el procés de l’elaboració del paper. Aquesta cambra compta amb unes finestres quadrangulars amb bona il.luminació de l’interior. I a la fi, a la planta superior, està el mirador, amb grans finestres amb arcades per a l’assecat de les fulles de paper. La coberta descansa sobre dos pilars centrals amb una gran biga de càrrega transversal.
A l’eixida del carcau, L’aigua entra per una sèquia minada d’uns cent metres. Encara es poden trobar xicotetes boqueres de la mina, que quan funcionen s’utilitzen per a netejar-la, si es precís. En el salt d’aigua es va ubicar una roda hidràulica vertical, la qual proporcionava la força necessària per a tots els mecanismes del molí. En abandonar-se la producció, segons els paisans, la roda hi va restar soterrada.
Actualment és un edifici d’arquitectura popular ben inserit en el seu entorn. Molt interessant per la conservació de l’estructura característica del molí de paper; malgrat tot, no conserva la maquinària, ja que ha estat totalment desmantellat.
Es localitza en la sèquia del Partidor del Mig, camí la Mar,esquerra, cent metres avall de la rotonda, i aprofita les seues aigües, a la partida de Sant Antoni: pocs metres aigua avall del partidor, a la vora del camí de la Mar.
El 1929 s’anomena molí Maneco, i són propietàries Encarnació i Dolors Serra Escuder. Construït cap a la segona meitat del segle XIX, es molí fariner fins principis del segle XX, del qual resta l’entrada d’aigua i una rampa. Posteriorment es transforma en molí de vernís i funciona fins la primeria dels anys 60. Ara només hi trobem una alqueria de conreu.
Com a molí fariner treballa amb dues moles i una roda hidràulica horitzontal, però per a fabricar vernís només n’utilitza una. Disposa d’un sol carcau, per on entra l’aigua. Una peculiaritat important és que les moles no estan situades en la vertical del salt de l’aigua i el rodet, si no en una sala del costat. Per tant, s’ha de transmetre horitzontalment la força motriu generada mitjançant engranatges i politges. El salt d’aigua és de 2,80 m.
Està situat a la partida de sant Antoni, entre el Caminàs, al camí la Cantera,esquerra,dos-cents metres avall, de sant Antoni i el camí de Musclera. S’hi accedeix des del camí de Vora Riu. Es l’últim molí que aprofita les aigües de la sèquia de Vilamoncarro. Està inclòs al Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora.
Construït entre 1850 i 1873, es utilitzat fins els anys trenta del segle XX. En l’Ordenança de regs de 1929, apareix com molí la Porrona, i el nom de Pesudo es deu al nom del propietari, Emili Pesudo, a la primera meitat del segle XX. Es possible que Manuel Porcar Bellido, primer, i Manuel Porcar Belliure, després, siguen els amos d’aquest molí, almenys entre els anys documentats, de 1922 a 1924 el primer i el 1931 el segon.
El casalici el conformen una nau allargada, d’una sola planta, amb teulada a una aigua sobre la sèquia de Vilamoncarro. I un altre edifici, el qual es la casa dels moliners. La construcció de la crugia del molí, ubicada de forma perpendicular sobre la sèquia i amb una orientació est-oest, es realitza amb maçoneria, mentre que en les arcades frontals sols s’utilitzen rajoles. L’edifici del molí encara es conserva bastant bé. La sala de les moles està precedida d’un arc rebaixat. També s’observa la cuina, on ni ha una llar i un canterer, a més d’un estable molt gran que encara manté el pessebre.
Del molí encara trobem dues moles catalanes, de grandària normal i solcada corba. Una d’elles presenta la peculiaritat de ser de doble nadilla. També conserva les dues farineres de fusta.
El que es conserva molt bé són els dos carcabans o carcaus d’eixida de l’aigua i l’entrada a la sèquia soterrada que retorna l’aigua a la sèquia mare més avall. Aquests elements són molt accessibles gràcies a uns amples graons de pedra. El salt de l’aigua es d’1,80 m.
En l’actualitat la sèquia que aprofita està desviada i passa lluny del molí. No s’observa cap resta de la bassa, mentre que resten roblits els canals d’entrada i eixida de l’aigua.
Es troba situat a la partida de la Molineta, vora el Caminàs de Sant Antoni, on es creua amb la sèquia de Vilamoncarro. Està inclòs al Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora, encara que amenaça ruïna, tot i que quasi tota la maquinària original resta en el seu lloc en un estat regular, que es deteriora ràpidament, però.
Es un dels cinc molins mes antics del terme, que ja funciona al segle XVIII. A meitat del segle XIX se’l coneix com el molí d’Amiguet, i més avant de Sant Antoni. Deixa de funcionar cap a la meitat del segle XX.
Va ser molí fariner al llarg de tota la seua història, però es va dedicar a la fabricació de puntes de París a principis del segle XX. Tenim documentats Josep Serra el 1921, com a fabricant de farina;’Vicent Serra Ballester a partir de 1921, com a propietari d’una fàbrica de farina i també dedicat a la fabricació de puntes de París; Vicent Serra Pons, amb la companyia Pons i Companyia, dedicada a la fabricació de puntes de París, i Hereus de Vicent Serra a partir de 1929, d’on ve el seu actual nom de molí de Serra.
Ubicat sobre la sèquia de Vilamoncarro, avui s’ha desviat la sèquia. L’edificació consta del molí i la casa, així com de les construccions annexes. És de planta rectangular amb teulada a dues aigües. La fàbrica és de maçoneria i rajola.
El salt d’aigua és de dos metres i vint-i-cinc centímetres.
La maquinària es concentra en la sala de moles, on encara hi resten dos jocs de moles catalanes, al seu lloc original, sobre un banc. Conserva a més les peces principals, és a dir, la cabra, la tremuja, la filoseta, el riscle i la farinera. En una altra cambra trobem la llímpia, introduïda en el segle XX, una gronsa i grua o càbria per a alçar les moles. Així, el molí conserva tota la maquinària i els mecanismes d’entrada i eixida de l’aigua, encara que els carcabans o carcaus han estat inutilitzats. Malgrat tot, l’edifici no es troba en bon estat de conservació i amenaça ruïna.
Cal destacar en el seu entorn la presència, vora el mateix edifici, d’uns exemplars d’oms. Aquesta espècie es troba en perill de desaparició, circumstància que atorga un gran valor ambiental als pocs exemplars presents al terme d’Almassora.
 |
| Publicitat del Molí Serra |
Es localitza passat ja el Partidor Real, tot seguint la sèquia de Vilamoncarro, a la partida de la Molineta, a l’esquerra del camí de Vora Riu i quasi davant de la depuradora d’aigües residuals. Aprofita les aigües de la sèquia de Vilamoncarro.
Aquest molí rep el nom de les Tatxes degut a què el molí s’ha utilitzat en alguna època per a produir tatxes, puntes de París. Al segle XIX se’l coneix com a molí de Beltran. El nom de molí d’Arbona apareix escrit el 1929, propietat de Facund Beltran, documentat des de 1922. Possiblement a aquest li segueix Joan Beltran Beltran.
El nom d’Arbona es possible que siga derivat d’un topònim local, ja que proper al molí està el panyet de les Arbones. Al segle XIX es molí fariner; ja en el segle XX es dedica a les puntes de París i a mitjans del segle XX torna a ser fariner.
L’estat actual de l’edifici conserva alguns vestigis de l’època en què és fariner: l’antiga entrada de l’aigua o partidor, arroblit d’enderrocs, mentre que les sortides posteriors encara es conserven obertes, i es pot entrar al carcau i veure les botanes, la fixació del banc i les restes de l’alçador. El salt d’aigua del molí es d’un poc més de dos metres.
Respecte a l’entorn, cal destacar la presencia de dos exemplars de lledoner i un de pi pinyoner, inclosos al Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora.
Punxeu en qualsevol de les imatges, per a engrandir-les
Es localitza a la partida de la Molineta, a l’esquerra de la carretera que du al pont de Borriana des del poble.
Es l’últim que està sobre la sèquia dels Molins, just abans que el Partidor Reial la trenque en altres sèquies secundàries. Està inclòs al Catàleg de béns d’interés patrimonial d’Almassora, i en l’actualitat se’I coneix com la Molineta.
Les primeres referències documentades són del segle XIX, que el caracteritzen com a molí fariner, per litigis amb el bisbe, pel correcte funcionament del molí Batà.
A meitat del segle XIX se l’anomena de Chivernau, i funciona junt als altres cinc molins que hi havia a Almassora. El 1929 és propietat de Joan Franch. La producció d’aleshores és minsa, amb un salt d’aigua de menys d’un metre. En la dècada dels 50 del segle XX es un dels tres únics molins que funcionen. Aleshores, propietat de Manuel Font, la producció augmenta considerablement, gràcies a les millores tècniques introduïdes amb la ubicació d’un cilindre d’obra. Aquest Manuel Font prové d’una nissaga de moliners de Castelló.
Dins d’aquest cilindre on regolfa l’aigua s’ubica el rodet, que aprofita, alhora, la força cinètica i la pressió del cabal que baixa per la rampa augmenta la velocitat i la força de la maquinària del molí. En molts llocs de l’Estat, primer va ser de fusta i des-prés de ciment. El sistema apareix en zones on escasseja l’aigua, per la qual cosa s’aprofita al màxim la seua força.
La construcció està conformada per dos espais. El primer es el molí amb dues moles catalanes, ubicat sobre el canal de la sèquia, sobre el partidor. Es tracta d’una cambra quadrangular transversal al traçat de la sèquia, amb una orientació nord-sud. Només és d’una planta, amb la teulada a una aigua. La fàbrica és de maçoneria i les rajoles sols s’utilitzen per a conformar les arcades d’entrada i eixida dels carcabans i per a fer la volta d’aquests. El molí vell, des de fora, es veu molt deteriorat, però encara conserva el partidor que ens fa saber que era un molí de dues moles, les quals encara es poden veure recolzades a la paret d’un edifici més modern construït a tocar del vell.
L’interior del molí està molt cuidat; conserva les moles, la gronsa, la farinera, etc., i els diversos estris del molí.
Es curiós com, mitjançant una roda ubicada a la part superior de l’arbre i amb un sistema de politges, es transmet el moviment a la límpia que està en la cambra del costat.A la part inferior subsisteixen els dos carcaus i el desaiguador. Dins dels carcaus l’aigua entra per
una rampa inclinada, acciona les rodes horitzontals i engega tot el mecanisme. El salt del molí es de 0,90 m. En un carcau encara trobem l’arbre i en l’altre, una turbina per a crear un corrent continu i rotatori dins del cilindre, el qual augmenta la força motriu en front a la simple caiguda de l’aigua, com ja hem dit.
La segona edificació correspon a una casa adossada al molí que feia les funcions de magatzem.
Es troba a la vora dreta del camí Benafelí, on travessa la sèquia Almalafa, de la qual es nodreix l’antic molí.
El nom de batà prové del procés de batanar que es produeix en les seues instal.lacions, pel qual es treballen els teixits mitjançant cops forts i constants sobre aquests. Aquesta funció requereix un cabal d’aigua abundant i constant, cosa que propícia la seua ubicació sobre la sèquia Almalafa, sèquia major de Castelló fins les darreries del segle XVIII.
Está documentat ja el 1297, seixanta anys després de la conquesta cristiana, com a molí de Benafalil per a la mòlta de farines. Del nom propi s’ha derivat el topònim Benafelí, que coneixem per al camí i la platja.
Es un molí propietat del bisbe de Tortosa, senyor del lloc d’Almassora, el qual l’arrenda a particulars, alguns dels quals estan documentats. Cap al 1396 devia ser molí fariner i batà al temps, i l’arrendatari és Alamany d’Albinyana. També de 1469 hi ha notícies d’una venda d’una concessió del molí draper a Mateu Cardona, veí de Vila-real, Bartomeu Sanxo, veí d’Almassora, i l’honrat Gabriel Vilagrasa, veí de Castelló, on el testimoni de l’acte va ser el pelaire d’Almassora Pere Llombard.
També hi ha notícies d’aquest molí a la partida de Benafelit, cap al 1480. En aquesta data, Antoni Balaguer va vendré la concessió del molí a Antoni Montsoriu. A més, tenim altres notícies, com la del plànol de 1790, on apareix com batan.
Al llarg de la seua història funcionaria pels dos usos, fariner i batan a la vegada, en un mateix edifici, amb diferents usos per èpoques diferents. També ens consta que a la segona meitat del segle XVIII, també funciona un molí de paper. La minva de l’aigua de la sèquia Almalafa, una vegada se separen els cabdals d’Almassora i Castelló, a les darreries del segle XVIII, degué afectar al funcionament d’aquest molí. El 1913, els autors ens parlen de dos molins de paper. Un serà el molí de Paper i l’altre estarà al Bata. De fet hi ha persones al poble que tenen com un honor ser descendents d’aquells moliners de paper d’estrassa, i que encara duen per renom el Bataner o la Batanera.
El 1929 funciona sols com a molí fariner i la propietària es Peregrina Monferrer. El molí funciona amb un salt aproximat d’1,80 m, que actualment està sota el camí. En l’actualitat, l’edifici ha estat transformat en pou de reg i enderrocat en part i, per tant, ha perdut les característiques del molí. El pou es construeix l’any 1929, com els altres del terme.
Està situat a l’extrem final del carrer del Pilar, sobre la sèquia dels Molins, aigües avall de l’anterior, ja molt prop del riu. S’ubica, per tant, al límit de la partida de l’Estret.
Segurament és el molí anomenat com els nostres molins (del senyor d’Almassora), el 1237 i d’en Tovarç, el 1297. Després, a partir del segle XIV, sempre ha estat molí del bisbe, del qual sols en resta el partidor. Com que s’ha documentat moltes vegades al llarg de la història d’Almassora, coneixem alguns dels arrendataris.
En el Llibre de Consells de Castelló, apareix una carta dels jurats d’Almassora, datada el 1463, en la qual s’esmenta amb el nom de molí de les quatre moles.
El 1473 Lluís Dufort arrenda un molí fariner al mercader tortosí Bernat Sabater. El 1487 Jaume Cucala, fuster valencià, es arrendatari de molins a Almassora, segurament d’aquest.
A mitjans del segle XIX s’anomena de Moragrega. Amb la desamortització de la primera meitat del segle XIX, aquest molí es subhastat i adquirit per Francesc Moragrega, per 464.000 rals.
A principis del segle XX passa a anomenar-se fàbrica de farines; es troba el 1910 com a Fàbrica de Farines Flors Germans i Companyia, i de 1921 a 1929 consta com d’Escrig i Notari.
L’actual nom de molí de Baix ens apareix a la documentació el 1929. El 1931, el moliner s’anomenava Juan Traver.
A partir de 1935, quan la família Peralta d’Alcoi l’adquireix, passa a dir-se molí de Borra, i es fan fils de borres de llana i cotó. L’any 1936, es torna a condicionar com a molí fariner, per la necessitat dels temps de guerra i la gran quantitat de refugiats que acollia el poble.
Va passar per diferents propietaris, com ara Salvador Fontcoberta, de Benicarló, el 1942, i els senyors Adsuara i Peris de Castelló el 1946. Cap a l’any 1948, amb nous propietaris i sota el nom de Borres de Seda, SA, comencen les primeres modificacions en la conformació de l’edifici original i, alhora, es modifica la maquinària i la força motriu amb la introducció de l’electricitat. La instal.lació continua amb el mateix ús de fer filatures fins a finals del segle XX.
L’edifici, malgrat que ha estat arrasat recentment per un incendi, encara s’alça amb la seua majestuosa presencia al marge esquerre del Millars, a l’extrem sud del carrer del Pilar. De la construcció original, amb un salt d’aigua de mes de dos metres i mig, sols en resta la ubicació sobre la sèquia dels Molins, el partidor, dos carcabans o carcaus i algunes restes de maçoneria i rajola.
Es localitza a la partida de l’Estret, sobre la sèquia dels Molins,entre el nucli urbà i el llit del riu.
Se’n coneixen poques referències històriques. Les primeres referències les trobem cap al 1786, com a pertanyent al bisbe de Tortosa. També apareix en un plànol de 1790 com a molí del bisbe. A mitjans del segle XIX se’l coneix com a molí de Santillan, amb una capacitat de mòlta de 3.000 faneques a l’any. Amb la desamortització dels béns eclesiàstics, aquest molí es adquirit per Lino Santillan per 260.020 rals.
El 1929 ja se’l anomena molí de Dalt. Els anys 1923 i 1924 es propietat de Vicent Martinavarro i s’hi produeix farina; posteriorment, el 1929, apareix Enric Martinavarro, i aquest està dedicat a la fabricació de puntes de París o de tatxes de cabota quadrada. Actualment se’l coneix com a molí de Dalt o del Sucrer.
L’edifici està directament ubicat sobre la sèquia, i el salt d’aigua és de dos metres. La construcció és de maçoneria i carreus de pedra als angles. Els carcabans o carcaus són de rajoles. En l’actualitat resta ben poc de l’edifici de l’antic molí fariner original, llevat del partidor i el banc on estaven els dos jocs de moles. A l’interior hi trobem una turbina i una dinamo, maquinaria de la primera serradora instal.lada als anys 70. Actualment l’edifici està habilitat i en ús com a serradora industrial.
Localitzat a la partida de Santa Quitèria, a escassos dos-cents metres aigües amunt de l’ermita, al marge esquerre del Millars. S’hi accedeix pel camí de Vora Riu.
L’anomenat molí de Montserrat es construeix l’any 1776 pel doctor Bartomeu Montserrat per a la mòlta de cereals. Amb posterioritat, ja al segle XX, es dedica a la fabricació de tatxes per a la confecció d’embalatges, les anomenades puntes de París.
En un document de 1849, es descriu el molí:
Diose cuenta de un memorial de D. Felipe Montserrat, manifestando que encima del azud del molino que posehe en el término de Almazora, y contiguo a la acequia del mismo molino, existen unas minas restos de la antigua acequia, mina y casita donde se tomaba el agua para la partida de Fadrell de este término; de cuya mina y casita se sirvió su abuelo D. Bartolomé Montserrat, para conducir el agua del molino mencionado (…)
El nét de Bartomeu Monserrat, Felip Monserrat, encara es l’amo del molí el 1849.
El 1859 es documenta aquest molí en una Acta de l’Ajuntament de Vila-real, on s’accedeix a la plantació d’arbres i de canyar entre les preses dels molins de Montserrat i de Bisbal i la sèquia d’aquest últim. Aquest molí es l’únic del terme que recull l’aigua directa del Millars, mitjançant un assut o una presa compartida amb el molí Bisbal de Vila-real, i li correspon un terç de l’aigua desviada. Aleshores l’aigua entra al molí per una sèquia excavada en les parets del riu.
El molí de Bisbal està al terme de Vila-real, sobre el riu Millars. Funciona com a fàbrica de gel i claus a les primeries del segle XX i cap a la meitat del segle esdevé molí draper. Aquest es destrueix en la riuada del 1952.
Com ja hem dit, al segle XX el molí de Montserrat es reconverteix en una fàbrica de tatxes, el 1908. Després esdevé una fàbrica de sabó, fins que a l’any 1918 passa a ser una serradora de marbre, on s’aprofita la força de l’aigua del riu per serrar marbres i altres pedres per a la construcció, de la mà de J. Vicente Dols i de la seua viuda, M. Gràcia Roca Gil, posteriorment. Als anys 50 passa a ser la Serrador de Marbres Antoni Màs.
La serradora industrial aprofita l’assut de l’antic molí, amb un salt de tres metres per tal de generar electricitat amb dues turbines de 25 cavalls cadascuna. Aquestes donen força a cinc serres, una polidora i una talladora. Aleshores se li coneix com a molí de Pedra.
A principis dels anys 80 l’empresa tanca les portes, amb la qual cosa s’inicia el deteriorament, la destrucció i l’espoli de tot el complex fins arribar al ruïnós estat actual. De l’antic molí només queden en peu algunes parets recolzades al marge escarpat del riu. Altres restes de construcció mes visibles corresponen a les activitats fabrils posteriors a les quals es destina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada